Fitxa d'inscripció

ooo

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i ningú d´ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els bens en comú. El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist, el confirmàvem amb el poder de fer grans miracles… Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència. (Ac 4,32-34).

Sempre he cregut que la Bíblia, sobretot el Nou Testament, és un llibre que hauria d’haver llegit tothom, sigui o no sigui creient, perquè és un llibre ple de saviesa, que fa pensar, que convida a reflexionar, que ofereix un estil de vida nou. Un estil de vida molt diferent del que portem i, que si ho analitzem bé, en cas d’aplicar-lo les coses anirien d’un altre manera. De ben segur tindríem un món millor, viuríem tots més satisfets.

Amb l’ambició i les preocupacions per tenir ens compliquem la vida i la compliquem als altres, ens creem enemistats personals, així com també entre països. Els qui tenen grans fortunes les amaguen, les posen a resguard als paradisos fiscals, mentres que, degut a la gran desigualtat i mal repartiment dels recursos, milions de persones moren de fam o ho passen molt malament.

El paràgraf del NT que he citat més amunt m’encanta perquè és curt però ple de contingut. Diu que tenien “un sol cor”, es sentien iguals, no hi havia diferències entre ells. Hi havia una empatia que feia que “ningú visqués en la indigència” cosa que no podem dir avui en dia.

També diu que els apòstols “tenien el poder de fer grans miracles”. Vol dir que feien coses extraordinaris? Idò no, feien el que toca fer: viure com els altres, compartint els béns que tenien, no apropiant-se’n o acumulant-los en benefici propi.

Sempre m’ha cridat l’atenció la multiplicació dels pans. En aquest episodi, es diu que Jesús amb cinc pans va alimentar unes cinc mil persones. Què va passar? El relat parla d´un noi que portava cinc pans, entre tantes persones, segur que d´altres també en portarien; un dos, un altre un… Vés a saber, el que és segur és que un poc de tots posat en comú, suma molt. Tots haureu organitzat algun dinar o sopar entre amics en què tots porteu alguna cosa i ho poseu en comú. Quant en sobra? Un munt de menjar! Com va passar amb els cinc pans.

Si partim de la base que al final del camí de la nostra vida no ens emportarem res, ¿per què, idò, no compartir, i no passar tant de tribol en acaparar, en acumular? Si tots aportéssim un poc i distribuíssim com pertoca els béns, començant per aquells que tots sabem, veuríem que els miracles no són una cosa tan extraordinària, sinó accions de sentit comú. Per açò només falta una cosa: molta empatia. És cert que avui en dia hi ha molta gent mentalitzada amb les mancances dels altres, i també molt solidària. Prenguem l’exemple de Càritas: si avui aquesta institució deixés de distribuir aliments,  ¿quanta gent viuria en la indigència? Els qui col·laboren amb Càritas viuen a l’estil de vida del primers cristians. Sí, viuen a l’estil de vida de Jesús. Sí, veuen en l´atre un igual, un germà.

http://toniolives.blogspot.com

Les societats es conformen a partir dels canvis socials, polítics, econòmics i mediambientals. Podem pensar en la societat com un ésser viu, que s’adapta i transforma segons les circumstàncies externes i la necessitat interna de sobreviure i viure. Els agents socials, com ara el poble, la ciutadania, tenen un paper important en aquests processos de definició.

El 15M és un moviment social que neix com a reacció a un moment de canvi i crisi generalitzat dins la nostra cultura Occidental. Aquesta crisi ha provocat un  punt d’inflexió en la nostra trajectòria. Una crisi econòmica provocada pel sobrepoder dels mercats i l’especulació financera. I crisi política i social en tant que els governs europeus han obeït als primers, oblidant-se de fer política pel poble –traint i sacrificant els drets i pactes socials, entre d’altres, que si més no, podíem enorgullir-nos d’haver conquerit.

En aquest context, les principals tasques del 15M són: per una banda, assenyalar els responsables de la crisi despertant i creant consciència. D’altra banda, organitzar les persones que comparteixen i pateixen un mateix malestar per la construcció d’alternatives al nostre sistema. De fet, és una conseqüència més de la crisi, i del fet que el sistema capitalista es troba en un estat de desintegració, i de deslegitimació degut a les injustícies que provoca arreu del món.

A partir d’aquest punt, la ciutadania ha decidit generar nous espais on compartir queixes, idees, pors, propostes i sentiments, moltes veus amb una angoixa compartida. La voluntat de molts de canviar i establir noves normes de convivència i ’uns mínims per una vida digna.

Tothom que ha volgut, ha pogut participar de les ja moltes convocatòries i activitats organitzades per aquest moviment. El fet és que molts s’han apropat o s’han contagiat d’una actitud pública activa, han pres la paraula i han començat a denunciar els abusos que estem patint; es pensen i s’ofereixen alternatives. És l’essència de la participació ciutadana. I és la voluntat del poble de ser protagonista del moment que ens toca viure.

D’aquí que una de les principals demandes del moviment sigui la democràcia participativa, un sistema de governança obert i permeable per a tots i totes. En contraposició de la democràcia representativa i partidista existent que, com hem dit, s’ha sotmès a la lògica econòmica i productiva per damunt qualsevol altre valor social o polític.

La realitat és que per tot l’estat espanyol, des de l’esclat del 15M s’ha estès una  força renovada i de necessitat, d’organitzar-se i lluitar per donar resposta a la crisi: plataformes ciutadanes, nous i vells moviments socials, grups i comissions de treball, fòrums de debat…

Ens trobem davant d’una pluralitat de noves iniciatives de participació, autoorganitzades, de funcionament horitzontal i no violentes. Gairebé s’han especialitzat en les diferents problemàtiques existents: l’habitatge, la sanitat, el medi ambient, l’educació, l’àmbit social, la cultura, la comunicació i contrainformació…

La integració d’aquesta pluralitat és el que de vegades ens fa dubtar sobre l’orientació dels moviments 15M i d’altres més. De fet, hem escoltat en moltes ocasions que si aquest conjunt d’iniciatives populars no es canalitzen en un nou partit polític o no defineixen un lideratge clar, la cosa no funcionarà mai ni arribarà enlloc. Però hem de saber fer una passa més enllà i repensar la política. És un repte difícil: com organitzar-se i no desgastar(se) massa energia en les formes, definir canals eficients i pràctics de denúncia i influència en el nostre entorn. I finalment, mantenir la interrelació entre la mobilització des d’una perspectiva global i local, aquesta darrera de treball urgent. Tots aquests factors dificulten en molts moments la fluïdesa del moviment ciutadà.

També i sempre, com podem incloure més gent que, com la majoria de nosaltres, està vivint una situació difícil i ens manca la seva participació: pensem amb el col·lectiu immigrant o els més joves. Així com la connexió amb la lluita del conjunt de treballadors, imprescindibles, i que també es mostra una mica dèbil en el marc de la feina feta pels sindicats majoritaris.

Hi ha carències, hi haurà errades i males interpretacions en la trajectòria d’aquests nous moviments. Però formarà part de l’aprenentatge i empoderament col·lectiu, de la cerca de respostes a aquesta nova situació mundial. La realitat és una construcció col·lectiva i davant qualsevol manipulació hem de creure en el poder de decidir entre tots i totes.

Tot i això, els anomenats moviments socials i de participació són un símptoma saludable de la nostra societat (el 15M ha estat un dels esdeveniments polítics més importants del 2011).  La reacció i el canvi d’actitud de molta gent davant l’apatia i l’acomodament, són fruit de la preocupació per la precarietat generalitzada i de la injustícia social. És una situació insostenible. I fem ús de la llibertat i responsabilitat d’escollir la millor manera, però sobretot una nova manera d’organitzar la nostra societat.