ooo
| Toni Olives Camps (Sant Climent, 1945), és vocal i coordinador de les tertúlies de l’Ateneu de Maó. Membre del Consell Parroquial de Sant Francesc de Maó, del Consell Arxiprestal de Maó i del Consell de Pastoral Diocesà de Menorca. Pertany al Grup Espai pel diàleg interreligiós de Menorca. Autor del llibre “Els meus poemes – Aires de Menorca”. Col·laboradora amb el diari Menorca amb l’espai “De ca nostra”, amb el Full Dominical, amb el Secretariat Diocesà per la Família i amb el programa “Humans” de TVM. |
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i ningú d´ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els bens en comú. El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist, el confirmàvem amb el poder de fer grans miracles… Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència. (Ac 4,32-34).
Sempre he cregut que la Bíblia, sobretot el Nou Testament, és un llibre que hauria d’haver llegit tothom, sigui o no sigui creient, perquè és un llibre ple de saviesa, que fa pensar, que convida a reflexionar, que ofereix un estil de vida nou. Un estil de vida molt diferent del que portem i, que si ho analitzem bé, en cas d’aplicar-lo les coses anirien d’un altre manera. De ben segur tindríem un món millor, viuríem tots més satisfets.
Amb l’ambició i les preocupacions per tenir ens compliquem la vida i la compliquem als altres, ens creem enemistats personals, així com també entre països. Els qui tenen grans fortunes les amaguen, les posen a resguard als paradisos fiscals, mentres que, degut a la gran desigualtat i mal repartiment dels recursos, milions de persones moren de fam o ho passen molt malament.
El paràgraf del NT que he citat més amunt m’encanta perquè és curt però ple de contingut. Diu que tenien “un sol cor”, es sentien iguals, no hi havia diferències entre ells. Hi havia una empatia que feia que “ningú visqués en la indigència” cosa que no podem dir avui en dia.
També diu que els apòstols “tenien el poder de fer grans miracles”. Vol dir que feien coses extraordinaris? Idò no, feien el que toca fer: viure com els altres, compartint els béns que tenien, no apropiant-se’n o acumulant-los en benefici propi.
Sempre m’ha cridat l’atenció la multiplicació dels pans. En aquest episodi, es diu que Jesús amb cinc pans va alimentar unes cinc mil persones. Què va passar? El relat parla d´un noi que portava cinc pans, entre tantes persones, segur que d´altres també en portarien; un dos, un altre un… Vés a saber, el que és segur és que un poc de tots posat en comú, suma molt. Tots haureu organitzat algun dinar o sopar entre amics en què tots porteu alguna cosa i ho poseu en comú. Quant en sobra? Un munt de menjar! Com va passar amb els cinc pans.
Si partim de la base que al final del camí de la nostra vida no ens emportarem res, ¿per què, idò, no compartir, i no passar tant de tribol en acaparar, en acumular? Si tots aportéssim un poc i distribuíssim com pertoca els béns, començant per aquells que tots sabem, veuríem que els miracles no són una cosa tan extraordinària, sinó accions de sentit comú. Per açò només falta una cosa: molta empatia. És cert que avui en dia hi ha molta gent mentalitzada amb les mancances dels altres, i també molt solidària. Prenguem l’exemple de Càritas: si avui aquesta institució deixés de distribuir aliments, ¿quanta gent viuria en la indigència? Els qui col·laboren amb Càritas viuen a l’estil de vida del primers cristians. Sí, viuen a l’estil de vida de Jesús. Sí, veuen en l´atre un igual, un germà.


















