Gadi Bosch Pons, OSC

Gràcies per convidar-me a compartir una llavoreta d’esperança a partir del treball guanyador del «Premi Edith Stein d’Assaig Bíblic: Diner i treball a la Bíblia» que vaig titular: Un denari i la sal. Aquest treball és una mostra de relacions entre la Sagrada Escriptura i la vida quotidiana actual, junt amb la lectura orant dels textos bíblics que il•luminen experiències personals de la vida diària.

Perquè aquest títol? perquè tant en la Bíblia com en la nostra vida de cada dia necessitam de tot: pa, diners, treball, sentit, roses… Un denari simbolitza el que en general serveix pel sosteniment diari, com també un salari just i el desig d’un treball per a tothom. I la sal, d’ón deriva el mot salari i el salari mínim: quantitat de diner mínima generalment estipulada per la llei que s’ha de pagar a tot treballador, i significa també allò que dóna sentit i gust a l’existència, vol dir també agudesa, gràcia, gentilesa a les paraules, al gest, al capteniment d’una persona; i una altra de les qualitats de la sal és que preserva de la corrupció. La persona ha de cobrir unes necessitats bàsiques: aliment, vestit… junt amb unes altres també importants que han d’alimentar el sentit de la seva vida: amistat, obertura al Transcendent…

L’esperança batega en la recerca d’un treball humanitzador i uns diners solidaris. El treball a la Bíblia apareix com un do de Déu al servei del bé comú; i els diners són mitjans per la solidaritat i per crear unes estructures socials que facin possible una societat fonamentada en valors.

Des de l’òptica evangèlica el món del treball necessita conversió a Déu i els germans. S’ha de treballar per viure i no viure per consumir; i donar al diner un “altre valor” per produir la justícia, la pau, la germanor… i sense malmetre l’ecologia. Els profetes bíblics sense pèls a llengua denuncien els abusos socials: veuen horroritzats com es venen els innocents a canvi de diner, trepitgen els desvalguts i destrossen la vida dels humils… La visió profètica de la justícia descentra de la individualitat insolidària i senyala un nou horitzó: el nosaltres.

En la recerca bíblica sobre el diners hi ha una mirada contemplativa sobre la realitat a la llum de la fe cristiana. I és aquest toc de l’Esperit del Ressuscitat que permet intuir que la vida és més del que es veu aparentment i que el treball humà esdevé un camí de santedat i el diner una eina per construir una societat més fraternal. Com ho suggereix la proposta d’una campanya de Cáritas: Dóna-li un altre valor al teu diner. Crec que la sensibilitat d’aquesta campanya casa amb la visió bíblica del treball humà i l’ús solidari dels diners en l’àrdua tasca de construir una societat en valors.

En la recerca hi ha llavors d’esperança que vaig recollint en la pregària i em fa veure que a tot arreu hi ha llavors del regne: el testimoni d’altres persones que lliuren la seva vida per millorar la vida dels altres… hi ha esperança quan es comparteix, quan la paraula de Déu descol•loca els nostres esquemes egoistes, quan col•laboram en la construcció de la pau, quan som llavors de transformació social, quan hi ha equilibri entre temps de treball i temps de lleure, quan dediquem temps a la formació, a la consolidació dels bens espirituals, morals, culturals i físics de la persona…

Som llavors d’esperança quan aportam el nostre granet d’arena, com fa la dóna del perfum de l’Evangeli (Mc 14,8). Avui també hi ha moltes persones que gairebé no són notícia en els mitjans de comunicació, però sense fer renou els impulsa un desig espiritual de transcendir-se, de sortir d’elles mateixes i fer el que poden per aixecar als desvalguts que tenen al seu voltant. I per açò treballen amb creativitat, posant un poc d’amor al seu entorn. Silenciosament s’inverteixen en accions que produeixen un augment de dignitat, de germanor, de joia, d’humanització… perquè somien un món millor per a tothom. No estalvien esforços per generar relacions basades en l’amor i la generositat. Treballen pels altres i es treballen a si mateixes per construir dia a dia el Regne de Déu donant el que tenen. Persones amb nom i llinatge que senzillament fan el que poden per dignificar la vida de l’altre, són com la dona de l’Evangeli que “fa el que pot”: acompanya al seu amic Jesús en l’hora més fosca de la seva vida, l’obsequia amb un perfum valuós, l’acompanya, l’alleugera amb un raig de generositat fora mida, vessa perfum sobre aquell cos cansat d’anar per la vora dels camins, l’ungeix per la vida. Una acció aparentment banal, però aquest perfum és la gratuïtat, l’entrega que dóna més vida.

Els bons teòlegs solen dir que “la fe feta poesia salva” perquè és de l’única manera que arriba al cor. I acabo evocant un gest poètic i que humanitza l’altre.

Conten que Rainer M. Rilke quan vivia a París, cada dia en anar a la universitat, es trobava amb una dona asseguda, immòbil com una estàtua, amb la mirada fixa al terra i la mà estesa demanant almoina. La seva companya solia donar-li algunes monedes, però Rilke mai li donava res. Un dia la seva companya li va demanar:

—Per què no li dones mai cap moneda?

I el poeta va respondre:

—Li hauríem de regalar quelcom al seu cor, no només a les seves mans.

L’endemà Rilke va arribar amb una rosa preciosa i la va posar sobre les mans de la dona. Ell anava a continuar el seu camí, però la dona va mirar el poeta, es va aixecar, va agafar-li la mà i la va besar. Llavors la dona se’n va anar estrenyent la rosa contra el seu pit. I durant una setmana ningú no la va veure. Al cap de vuit dies tornava a ésser al lloc de sempre, silenciosa i immòbil:

—¿De què haurà viscut aquests dies si no ha rebut res? va demanar la jove.

—De la rosa. Va respondre el poeta.

Adjuntam enllaços d’interès del Congrés Europeu de les Conferències Episcopals Europees (Migracions), celebrat recentment a Màlaga.

Presentación del Congreso en Madrid

Mensaje papal al comienzo del Congreso

Inauguración

Palabras de apertura del Obispo de Málaga

Conferencia de prensa resumen del Congreso

Pagina de la CEE

Luciana Pontes, educadora social
Càritas Maó

Diuen alguns dels psicòlegs més importants de la història que educar és una tasca impossible. Aquesta frase, a més de provocativa, ens desperta una inquietud viscuda per tothom que té al seu entorn infants o joves. Per més coneixements que tingui un mestre, l’alumne vol aprendre allò que explica? Per més bona voluntat que tingui una mare, no s’equivocarà mai? Per més que una família, escola o entitat s’esforcin i facin una bona feina, la seva tasca no és com la d’una fàbrica o un forn, en què la qualitat es mesura per nombres i requisits tècnics complerts: enguany es van produir menys (o massa) cotxes — estem en crisi!, o a Can Pepito es fan uns croissants deliciosos… no hi ha cap dubte que són bons i valen l’euro i pico que ens cobren per ell!

En educació, un dels indicadors que la cosa va bé és que els infants són feliços, però aquesta tampoc és una feina del tot fàcil. Un nen o nena feliços han de tenir l’amor de les persones: a part dels pares i la família, també s’hi inclouen amics, veïns, companys d’escola, mestres, monitors de temps lliure, etc. També han de jugar, riure, moure’s… cosa cada dia més complicada als carrers plens de cotxes o als petits racons que disposem als nostres pisos. Però bé, amb afecte i paciència ens animem a intentar educar!

Volem que els infants tinguin una vida digna i, si és possible, millor que la nostra. Pensem que uns infants ben atesos i amb uns recursos suficients són la clau per a un món més just. Quin tipus de societat pot permetre la pobresa infantil? O la violència envers nens i nenes? O que hi hagin tants nens que no acaben l’escolaritat obligatòria? Hi ha molta gent que pensa que tot això només passa a continents llunyans o a col•lectius exòtics… probablement perquè ens faria patir molt reconèixer que, en una societat desigual, aquestes són dinàmiques relativament comunes i properes.

Com a educadora, normalment els pares em cerquen demanant que ajudi els seus fills amb les tasques escolars perquè tinguin bones notes. Estan preocupats perquè saben que el món d’avui és molt competitiu i que, fins i tot tenint una professió, les coses no són fàcils. També hi ha pares que es preocupen amb el comportament dels infants, perquè saben que el món està canviant i a vegades se senten desorientats a l’hora de donar resposta a les demandes socials creixents que vivim a les nostres societats: crisi econòmica, diversitat cultural, tensions intergeneracionals, canvis tecnològics i de valors molt accelerats, etc. També hi ha aquells que no volen els joves tot el dia davant del televisor o de l’ordinador, tantes vegades aprenent coses que acaben per deixar-los més confusos.

Des de Càritas intentem fer una feina conjunta amb les famílies, les escoles i els serveis municipals per a donar suport als infants per al seu creixement com a persones autònomes. Tant a Ciutadella com a Maó, el Programa d’infància de Càritas té dos projectes diferents: el Centre Obert i el Reforç Escolar. Intentem fer front a les nombroses demandes tant d’activitats extraescolars com de reforç escolar, però, com que atenem molts infants (l’any passat van ser 118 nens i nenes entre Maó i Ciutadella), sempre tenim llistats d’espera. Per això, necessitem més voluntaris per atendre aquells infants que no van aconseguir plaça: persones que s’interessin per la infantesa i l’educació i amb ganes de compartir el seu temps i les seves experiències.

Avui està molt generalitzada una idea negativa sobre els infants i, especialment, sobre els joves: que no tenen educació, ni valors, ni interessos. Però, en definitiva, gran part de la responsabilitat és nostra: si som persones que només fem les coses de manera interessada i amb el mínim esforç… com volem que es comportin els més joves? El voluntariat és una manera positiva de participar en el món, d’educar amb l’exemple, d’aprendre amb els altres. Per a participar dels nostres projectes no cal necessàriament ser mestre, tot i que s’ha de tenir habilitats per a treballar amb fillets i preferentment estar mínimament familiaritzats amb l’àmbit escolar. Allò més important que aporta el voluntari/a és el seu compromís, la seva disposició en ajudar els fillets/es afrontar les seves dificultats. En canvi, també es rep molt.

Si esteu interessats en aportar una estona del vostre temps en aquest servei, animeu-vos a parlar amb les responsables de voluntariat, tant a Maó com a Ciutadella, o telefoneu al 971361001 o al 971481137. Treballar amb la infantesa és molt agraït i també es comparteixen moments alegres i divertits.

En una declaració difosa des de Roma amb motiu de la Conferència de l’ONU sobre Donants d’Haití, que es va celebrar el passat 31 de març de 2010 a Nova York, Càritas Internacional va reclamar la necessitat de “dissenyar l’agenda per a la reconstrucció sobre la base de la participació de la societat civil haitiana”. Açò significa que la reconstrucció a llarg termini ha d’estar basada en la capacitat local i incloure la participació dels haitians en els seus plans.

Solucions ràpides i eficaces

En concret, Càritas Internacional exigeix en la seva declaració als participants a la Conferència:

- Els plans de reconstrucció han de servir per renovar el país en el seu conjunt. És necessari abordar el problema de la inseguretat alimentària crònica, mitjançant inversions en l’agricultura a petita escala i plans de lluita contra la degradació mediambiental i la desforestació.

- Defensar els drets de les dones i els nens com una de les màximes prioritats.

- Assistència mèdica gratuïta per als més pobres.

- La reforma del sistema jurídic, que inclogui mesures contra la corrupció.

- Millorar els campaments temporals, sobretot en els aspectes relacionats amb el refugi i la higiene. Cal recolzar també les àrees perifèriques de Port-au-Prince, a fi d’animar la gent a ubicar-se, de forma consensuada i voluntària, a llocs més adequats per viure fora de la capital.

- La convocatòria d’eleccions en el moment oportú perquè els plans de reconstrucció tinguin un mandat popular; i la retirada d’Haití del contingent estranger, una vegada que la policia haitiana pugui oferir seguretat i garantir els drets civils.

Més de 9 milions d’euros invertits per la xarxa Càritas a Haití

Fins a data d’avui, Càritas està treballant en les àrees de Port-au-Prince, Léogâne, Petit-Goâve, Jacmel, Cayes, Gressier, Mirebalais i Gonaïves, i l’acció humanitària ha inclòs:

- Distribució de kits de refugi i tendes de campanya a unes 900.000 persones.

- Assistència mèdica a unes 960.000 persones.

- Un total de 1.551.599 persones han rebut regularment menjar calent o un altre tipus d’ajuda alimentària.

- Més de 200.000 persones gaudeixen d’accés a aigua potable o han rebut lots de productes d’higiene.

- Uns 5.000 de fillets/es, persones grans i persones amb discapacitat, han rebut suport específic, pel que fa a llocs de recreació i reunió, ensenyament i protecció.

Tot aquest treball humanitari compta amb el suport des del primer dia de la Confederació de Càritas Espanyola, dins d’un treball en xarxa amb la Càritas Haitiana i Càritas Internacional. Fins ara, la Confederació ha posat a disposició de l’emergència un total de 2,8 milions d’euros.

GRÀCIES A LA VOSTRA PARTICIPACIÓ PODEM MILLORAR EL TREBALL DE TOTS

Veure la notícia

LLIGAMS – Associació d’acompanyament al dol

Quan una persona experimenta una pèrdua, bé sigui la pèrdua d’un ésser estimat, d’una feina, l’allunyament forçat del seu país, un divorci, etc., entra en un procés de dol. Cada persona té la seva forma de sentir la pèrdua, i per tant viu el dol a la seva manera. Tots sabem que cada pèrdua és dolorosa, però és prou conegut que unes persones les superen més ràpidament que unes altres. Cada persona sofreix la seva pèrdua, però no a tots ens afecta de la mateixa manera un fet semblant.

Si saps que allò que has perdut ho podràs recuperar, açò t’ajuda molt per a la superació. Altres pèrdues, com la d’un ésser estimat, o fins i tot la pèrdua de la infantesa, són més dures, perquè saps que les coses mai més tornaran a ser iguals que abans.

És inevitable que, quan sofrim una pèrdua, ens trobem immersos en algun procés de dol, però aquest l’hem de travessar. És necessari caminar, continuar, processar-lo, ja que en el transcurs de les nostres vides sofrirem diverses pèrdues, unes més dures que les altres, però amb les quals hem de viure.

Els processos de dol poden ser molt variables, segons les circumstàncies que afecten cada persona: ràbia, depressió, tristesa, fosca, por, fins arribar a l’acceptació.

El dol per la pèrdua d’un ésser estimat és una de les experiències qualsevol ésser humà ha de viure. Aquest dol serà molt intens i durador, i per tant el procés de dol serà llarg. És molt important tenir un gran respecte cap al procés del dol dels altres, i per tant cal acompanyar-los, però deixant-los que siguin ells mateixos qui marquin el seu propi ritme.

I a pesar de tot, en el procés del dol hi veurem un camí a l’esperança. Algú dirà, ¿com es pot parlar d’esperança a uns pares que han perdut un fill? Hauran d’aprendre que despreniment no vol dir oblit, que hem d’acceptar les pèrdues per poder continuar endavant. Ser realista i afrontar-ho, no amagar-nos en solitari amb el nostre dolor, ser pacients amb nosaltres mateixos i prendre’ns el temps necessari per a cada cosa.

Per acabar, només voldríem insistir que el dol, com un fet inevitable que és, d’una o altra manera formarà part de les nostres vides, i que hem d’aceptar-lo com un fet natural.

Foro Curas de Madrid (*)

La crisi en què ens trobam ens fa redescobrir una sèrie de valors i la urgència d’educar i educar-nos en ells:

1. Educar en una actitud profètica: L’actitud profètica ens impulsa a mantenir l’esperança que Déu no abandona mai el seu poble i intervé en la seva història. Ens manté atents a les situacions personals concretes que viu la gent, i de quina manera influeix en la gent, per detectar les coses petites, allò que no és notícia, els gèrmens de vida i de futur, així com Jesús capta el gest de la viuda del temple (Lc 21,1-4).

L’actitud profètica ens manté lúcids, realistes, coneixedors de la situació, vigilants, amb esperit crític per saber discernir si les perspectives d’anàlisi, les orientacions i les mesures que s’adopten a la pràctica estan o no al servei de la persona, de totes les persones i grups humans, principalment dels més empobrits.

La crisi està posant de relleu una sèrie d’actituds bàsiques davant la vida (“pecats capitals – capitalistes”) de les quals tots en participam, les respiram com l’aire, són la nostra “matriu cultural”, tot i que està clar que es personifiquen de manera més alarmant i amb conseqüències més greus en alguns responsables econòmics o polítics. Denuncia profundes patologies i contravalors de la nostra societat que originen comportaments molt perjudicials per al bé comú i per als propis individus, i ens revela la importància d’educar en nous valors i actituds.

2. Educar en la sobrietat: Enmig d’aquesta matriu cultural, “ha aparegut la salvació de Déu, ensenyant-nos a dur una vida sòbria, honrada i religiosa” (Titus 2,11-12). Són tres bones actituds, contraposades als pecats “capital…istes”, per viure “en cristià” aquests moments.

Una “vida sòbria”, vol dir acontentar-nos amb utilitzar els recursos suficients per viure amb dignitat. “El món té recursos per satisfer les necessitats de tots els homes, però no la seva cobdícia” (Ghandi).

Una “vida honrada” en l’àmbit de l’econòmic, no amb trampes, amb dreceres, amb especulació, sense voler ser els més “espavilats”, fomentant el treball ben fet, la solidaritat en el món laboral, el compliment dels deures tributaris, etc. Honradesa per part de tots els sectors socials, també dels responsables eclesials, polítics, o que ocupin qualsevol altre càrrec de rellevància en la societat.

Una “vida religiosa”: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món” (Jm 1,27).

3. Educar en la solidaritat: La solidaritat intragrupal (suport familiar, de grup dels més propers), però també solidaritat integrupal, ja que la mateixa solidaritat intragrupal es viu amb més plenitud quan s’obre als grups més amples. Actuar com a ciutadans que estan construint una nova ciutadania, una societat oberta que afronta comunitàriament els problemes que li són comuns, als barris, als sindicats, als partits, als moviments. Superar la reclusió individualista, familiar, ètnica, religiosa. En una societat com la nostra, formada per grups humans tan diversos, la integració ha de ser mútua per, entre tots, superar l’actual situació i donar lloc a una nova ciutadania, a una cultura global.

4. Educar en l’acció: Curar la nostra paràlisi i la paràlisi de la gent (Ac 3,1-10), i animar-nos a posar-nos dempeus i començar a caminar, a fer manifesta la presència i el poder del Déu de la vida. Com Pere i Joan haurem d’escoltar, “mirar tothom a la cara”, acompanyar-los i transmetre’ls l’Evangeli com una força per viure i esperar, perquè analitzin la realitat, la comprenguin i no es culpabilitzin, sinó que es posin dempeus i caminin, exerceixin els seus drets, s’associïn, col•laborin col•lectivament en la recerca de solucions.

Hem d’actuar més com “educadors” que com a “benefactors” (Lc 22,25-26): educar persones noves, amb un nou cor, amb un nou esperit per crear “un cel nou i una terra nova on hi habiti la justícia” (1Pe 3,13-14). Educar des de i per a l’acció. Educar perquè els immigrants prenguin consciència dels seus drets i deures en tant que ciutadans, per haver contribuït al creixement econòmic amb el seu treball. Tant els treballadors espanyols com immigrants, tant els regularitzats com els sense papers han col•laborat amb el seu esforç en el creixement de la riquesa d’aquest país.

Per tornar a consolidar un Estat social de dret serà necessari despertar la inquietud social, recuperar la participació, particularment per part d’aquells que més estan patint, la gent dels nostres barris. No hem de ser simples objectes passius d’intervenció humanitària, assistencial, sinó subjectes de drets. No hem de mirar-nos com a víctimes de la fatalitat, de no sabem ben bé quina catàstrofe inevitable, sinó com a conseqüència d’unes determinades maneres d’organitzar la societat, la seva economia i la seva política, al servei d’uns interessos i no d’uns altres. Sovint, a les víctimes de la crisi ens costa descobrir les claus de les situacions i problemes que patim. I la mentalitat ambiental aconsegueix culpabilitzar de la seva situació les pròpies víctimes.

_______________

(*) Extret del document “La crisis en nuestros barrios”, publicat l’abril de 2009. El document íntegre està disponible a www.forocurasdemadrid.org.

Plataforma d’entitats cristianes
de Catalunya amb els immigrants (*)

Les Corts espanyoles acaben d’aprovar definitivament una important reforma de la Llei Orgànica sobre Drets i Llibertats dels Estrangers a Espanya i la seva Integració Social, coneguda com a Llei d’Estrangeria. En els darrers mesos nombrosos col•lectius, ONG, entitats socials, associacions i fins i tot organismes de l’Administració de l’Estat, havien alertat dels errors i defectes d’aquest projecte de reforma. Des de la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants vam difondre dos comunicats (20 de març i 8 de juliol de 2009), que vam traslladar molt especialment a les forces polítiques catalanes presents al Congrés i al Senat, on denunciàvem també, en línia similar a la d’altres col•lectius, que la reforma contenia elements molt preocupants que podien significar un retrocés en matèria de drets fonamentals.

Lamentablement hem de dir que, malgrat algunes correccions d’última hora, la major part dels problemes i errors del projecte de Llei denunciats no han estat subsanats en el tràmit parlamentari. Certament, la reforma aprovada conté alguns elements positius de millora de la regulació anterior, especialment pel que fa a la necessària incorporació de la doctrina del Tribunal Constitucional en relació alguns dels drets fonamentals que havien estat vulnerats per la regulació anterior, aprovada amb la majoria parlamentària del Partit Popular.

Ara bé, malauradament, avui constatem que, finalitzat el tràmit parlamentari, no s’han incorporat plenament en el text els criteris d’aquest Tribunal i, a més, s’han introduït noves i importants restriccions en altres drets individuals, que són difícilment justificables, anant sovint en contra o més enllà de les recomanacions de la Unió Europea, menystenint així les peticions que s’havien fet des d’amplis sectors de la societat civil.

Aquest fet per si sol ens sembla altament preocupant, pel que podria significar de manca de sensibilitat dels representants parlamentaris respecte de sectors significatius de la societat civil organitzada.

El text finalment aprovat conté almenys els següents problemes:

1. Allargament del període màxim d’internament. Crida l’atenció l’ampliació de 40 a 60 dies del període d’internament a efectes d’expulsió. Considerem que allargar la durada màxima actual resulta una mesura absolutament desproporcionada, atès que no es tracta d’un delicte sinó d’una mera infracció administrativa. Aquest internament, amb la consegüent privació de llibertat, suposa un gran sofriment humà, i més tenint en compte la manca de garanties del procediment així com les inadequades condicions existents en els centres d’internament.

2. Sancions a l’hospitalitat i discriminació en la sanció per fals empadronament. La Llei aprovada penalitza la solidaritat individual i familiar i l’hospitalitat, ja que sanciona amb multes que poden arribar fins a 10.000 euros la persona que tingui a càrrec un estranger, al qual hagi convidat prèviament mitjançant una carta d’invitació, una vegada hagi passat el temps d’estada regular a Espanya. Això comportarà penalitzar a persones que no tenen cap responsabilitat en el fet que l’estranger no abandoni el territori estatal en el termini legal, però que no volen (o que no poden moralment) deixar-los en una situació de precarietat. Alhora, això contribuirà a generar major exclusió social. D’altra banda, ens sembla molt discutible que la nova Llei sancioni l’empadronament d’un estranger en un domicili no habitual quan aquesta mateixa infracció no rep el mateix tractament en els cas dels nacionals espanyols.

3. Reagrupament familiar. Malgrat algunes millores en aquest camp, considerem també injustificables les noves restriccions introduïdes en les possibilitats de reagrupar als ascendents dels estrangers residents a Espanya, atès que ara, a més de limitar-ho exclusivament als pares, s’exigeix un major temps de residència prèvia del reagrupant (cinc anys, quan abans eren dos) i que els pares a reagrupar tinguin més de 65 anys o bé que existeixin “raons humanitàries” per a fer-ho, concepte ambigu massa obert a interpretacions arbitràries. Aquestes restriccions obstaculitzen innecessàriament el dret de viure en família (a més del deure moral de solidaritat amb els propis pares) i són contràries a la normativa de la Unió Europea, que estableixen que el reagrupant no se li podrà exigir més de dos anys de residència al país per poder portar als seus familiars.

4. Tracte dels menors estrangers no acompanyats. Pel que fa al tracte dels estrangers menors d’edat no acompanyats, celebrem que la Llei hagi introduït majors garanties per a la protecció dels drets dels menors no acompanyats (com ara la possibilitat de nomenar un representant o un defensor judicial en cas de repatriació), però continua pesant excessivament la seva condició d’estrangers per sobre de la seva condició de persones menors d’edat a qui cal protegir.

5. Discriminació en l’accés a la formació. Pel que fa al dret a l’educació, la Llei ha ampliat el contingut d’aquest dret, però no ha incorporat correctament els criteris del Tribunal Constitucional. La nova regulació estableix que només els estrangers majors de 18 anys i amb residència legal a Espanya tenen el dret a accedir a les etapes educatives postobligatòries (batxillerat, cicles formatius…), a l’obtenció de les titulacions corresponents i al sistema públic de beques en les mateixes condicions que els espanyols, quan el Tribunal Constitucional considera que aquest dret correspon a totes les persones independentment de la seva situació administrativa.

6. Víctimes de maltractaments. La Llei possibilita l’expulsió de dones estrangeres sense residència legal que siguin víctimes de violència de gènere. La llei fa possible la seva expulsió quan denunciïn a la policia ser víctimes de violència de gènere però finalment el procés penal incoat no acabi amb una sentència condemnatòria de l’agressor. Aquesta mesura pot dissuadir a moltes víctimes de denunciar els seus maltractadors.

En conseqüència, per tot el que s’ha exposat, les entitats cristianes sotasignades lamentem profundament aquests errors i no perdem l’esperança que, ben aviat, s’impulsi una nova iniciativa parlamentària que permeti corregir-los.

Així mateix, restarem atents a l’elaboració del Reglament que ha desenvolupar la Llei, per tal que aquesta s’apliqui amb la màxima flexibilitat i de la forma més favorable possible als drets dels estrangers.

___________

(*) Formen part de la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants, entre d’altres, les següents entitats: Acció Catòlica Obrera, Càritas, Cristianisme i Justícia, Delegacions de Pastoral Obrera i Pastoral Social de l’Arquebisbat de Barcelona, Fundació Escola Cristiana, JOC, Justícia i Pau, Unió de Religiosos de Catalunya.

Equip Arbres d’Algendar
.
Com ja sabeu, Càritas Diocesana de Menorca i el GOB van signar un acord de Custòdia del Territori, és a dir, un Acord de Pràctiques Agràries Sostenibles de les finques d’Es Canaló i S’Aranjassa, al barranc d’Algendar, dins el projecte Arbres d’Algendar.

El GOB, dins aquest projecte de Custòdia del Territori, disposa d’una Agrobotiga al Museu de la Natura de Ferreries, on, a més d’informació, s’ofereixen els productes derivats de totes les finques que han adquirit aquest compromís ambiental, promovent la sostenibilitat al camp i la qualitat dels aliments.

Com veureu al catàleg que adjunt, de tots els productes de finques de custòdia, els Arbres d’Algendar hi són presents, juntament amb altres productes, que van des de la carn, l’horta, embotits, formatge, herbes aromàtiques…. En aquest catàleg, es dóna informació de com adquirir-los (contacte per a venda directa, Agrobotiga, Cooperativa Econura…). Us animam a consultar el catàleg, i a consumir aquest tipus de productes.

Salut!

catàleg agrobotiga

Portada i reportatge al Suplement dominical «XL Semanal» (Grupo Vocento, repartit amb el Diari Menorca), del 20 de desembre de 2009.

VOLUNTARIOS DE CÁRITAS: ALGUNOS HOMBRES Y MUJERES BUENOS
Así trabaja la ONG que está en primera línea contra los efectos de la crisis

Este año, el informe anual de Cáritas ocupó portadas. Sus datos ofrecían una radiografía hasta entonces desconocida de lo que estaba sucediendo en la calle con la crisis. Y sonaron las alarmas: familias de clase media estaban en riesgo de exclusión social. Durante este 2009, los voluntarios de Cáritas, una ONG menos atractiva y con menos marketing que otras, se han multiplicado por tres para llegar donde los servicios sociales no alcanzan. Así trabajan.

De la opulencia al derrumbe, con cuatro millones de parados, más de un millón de ellos sin ningún tipo de ingresos, el drama de la pobreza de unos cuantos se ha convertido en el drama de toda una sociedad.

Hemos pasado de la cultura del pelotazo a comedores sociales que no dan abasto y al espectáculo bochornoso y diario de decenas de personas que revuelven en los contenedores de la basura al cierre de los supermercados.

Cuando ya no quedan puertas a las que llamar ni ventanillas frente a las que hacer cola, muchos pasos se encaminan hacia el despacho de Cáritas de la parroquia más cercana. La mayoría llega por iniciativa propia, pero también los hay derivados por los propios servicios sociales, atascados por su burocracia y desbordados por un fenómeno al que no han sabido o no han podido dar respuesta. Cáritas ha visto cómo, en los últimos dos años, el número de personas que les ha solicitado apoyo ha crecido en más de un 80 por ciento. Entre 2008 y 2009, más de 700.000 personas se han acercado a la primera acogida para pedir una ayuda inmediata. La demanda más acuciante de los que llegan es la necesidad de comprar alimentos, seguida de las ayudas para afrontar pagos de hipotecas, alquileres o incluso suministros como agua o luz.

A nivel nacional, el presupuesto para esta partida ha pasado de 20 millones de euros en 2007 a 25 en 2008. Todavía no hay datos de 2009, pero en la Diócesis de Valencia nos pueden avanzar que han pasado de gastarse 100.000 euros en la atención primaria a 300.000, un dinero que, según el coordinador de Acción Social, Vicent Andrés, «sólo sirve para arbitrar medidas paliativas como pagar algunos meses de alquiler, el agua o la luz, pero que no llega para la gente que está perdiendo los pisos por no pagar la hipoteca».

La gran mayoría de los que se acercan a la puerta de Cáritas son mujeres inmigrantes, de entre 25 y 35 años y con hijos, pero entre los nuevos pobres que ha traído la crisis también hay españoles. Personas sin el perfil tradicional de la pobreza que tenían una nómina hasta hace bien poco y que, cuando deciden acudir a Cáritas, es porque se han quedado sin prestaciones y ya no les llega ni para comer. Y no son sólo ellos, en esa cola también han aparecido pequeños empresarios arruinados, personas mayores –en especial, viudas que avalaron con su casa la compra de una vivienda para sus hijos–, familias monoparentales –sobre todo, mujeres–, personas de hogares con ingresos `cero´ y familias jóvenes con niños pequeños.

Genma Orbe, trabajadora social que coordina el Centro Apostólicas de Bilbao para personas sin hogar, lo ve a diario: «Hay gente con techo, pero sin hogar, a la que ves por la calle y nunca te imaginarías la situación tan terrible en la que está viviendo; inmigrantes que eran universitarios o de clase media en sus países y personas de Madrid o de Canarias que están viniendo al norte buscando trabajo, desesperadas, y no encuentran nada».

Para sostener y atender la emergencia social con la que se ha encontrado, la organización ha redoblado su esfuerzo con más horas de trabajo, más recursos, más gente y más dinero. Los 57.000 voluntarios de Cáritas están trabajando a marchas forzadas y su labor junto con los más necesitados ha conseguido atraer a 800 voluntarios más, muchos de ellos son jóvenes, que prestan dos, tres, cinco o veinte horas a la semana en una ONG, no tan atractiva y con tanto marketing como otras, pero que demuestra día a día su eficacia y su capacidad organizativa para extenderse desde un pueblo remoto de Galicia hasta el barrio más céntrico de Madrid. De hecho, uno de los orgullos de la organización es que, a pesar de que se ha incrementado el volumen de dinero y de personas a las que gestionar, el gasto en personal y administración se ha mantenido por debajo del ocho por ciento, la cifra más baja de una ONG, gracias a su austeridad y al compromiso de los que trabajan desinteresadamente.

En esta crisis, los voluntarios de Cáritas se están multiplicando por tres para poder llegar a todo, pero, además, parte de su labor es hacer de cronistas de la pobreza y reunir información de primera mano sobre todo lo que está sucediendo en la calle y no vemos. Con esos datos se alimentan los estudios del Observatorio para la Realidad Social de Cáritas, que anualmente presenta una radiografía sobre la pobreza que ni disfraza ni dulcifica el paisaje social. Este año, el informe anual de Cáritas ocupó las portadas de los periódicos, precisamente porque si no fuera por sus estudios, periodistas y ciudadanos estarían ciegos sobre lo que está ocurriendo en un cuarto mundo cada vez más plural y cercano. En la presentación de la Memoria anual de Cáritas Diocesana de Valencia de 2007, Vicent Andrés, actual miembro del Observatorio para la Crisis de Cáritas, dijo públicamente que «existe una ausencia importante de investigaciones sobre la realidad de las personas en exclusión social, como demuestra el hecho de que en la Comunidad Valenciana el referente para hablar de pobreza siga siendo un informe de Cáritas de 1985». Un año después se reafirma en su denuncia y la generaliza a todo el territorio nacional. «Los que gobiernan no quieren ver la trastienda de esta sociedad porque temen que, si sale a la luz, la gente tome conciencia y se movilice.»

Tras un año caracterizado por la pérdida de empleo, ahora llegan los verdaderos problemas: se acaba el subsidio de paro y cada día es más difícil garantizar el alimento de las familias y evitar los desahucios por impago de las hipotecas o de los alquileres. Cáritas Diocesana de La Rioja ha creado un servicio gratuito de atención a personas que tienen hipotecas impagadas, pero no pueden financiar el agujero negro de deudas inasumibles en las que tanta responsabilidad tiene quien las firmó como el banco que las concedió.

En Ortuella (Bilbao), un pueblo con 7.000 habitantes en plena zona minera, la región que hizo rica a Vizcaya pero se vio forzada a pasar por una reconversión en los 80, Claudio Jáuregui, voluntario, escucha con impotencia a sus vecinos, que le cuentan que «en el pueblo hay carencia de dinero, de trabajo, de vivienda y los problemas se han acentuado. Muchos se han quedado ya sin el subsidio y, aunque tienen apoyo familiar, la generosidad de la familia tiene un límite».

El 90 por ciento de los que se acercan a la Acogida en Ortuella son gente del pueblo y el 10 por ciento restante son inmigrantes, pero el porcentaje se invierte en la parroquia del Sagrado Corazón de Madrid, en el popular barrio de Prosperidad, donde la mayoría de los usuarios son extranjeros. Frente al despacho de Cáritas, un supermercado cerrado, una tienda de niños con descuentos por liquidación y carteles de «Se alquila» y «Se vende» en comercios y ventanas son el paisaje desolador de esta crisis. «Hasta 2007 –explica Ana García Orozco, la asistente social que trabaja en este despacho de Cáritas– acogíamos a gente sólo con problemas económicos, pero a raíz de la crisis el perfil es cada día más multiproblemático. Muchos inmigrantes que no podían con las hipotecas ya han perdido sus casas y han tenido que volver a instalarse en las primeras viviendas compartidas donde aterrizaron al llegar a España. Su vida se degrada y las mujeres solas con hijos están desesperadas, como el caso de una polaca con un hijo de cuatro años que ha perdido todo el pelo por culpa del estrés y hemos tenido que ayudarla a comprarse una peluca. La dureza de las condiciones de acceso para la compra y el alquiler está provocando hacinamientos severos en infraviviendas, y la gente que vuelve a su país no lo hace gracias a los programas de retorno del Gobierno, sino a título personal, por sus propios medios y con las manos vacías.»

Puede que las grandes cifras macroeconómicas revelen un cambio de tendencia, pero en las colas del paro queda patente que los efectos de ese cambio tardarán en llegar a la ciudadanía. «La situación es dramática porque el sistema de protección social no se está dotando de las medidas necesarias y sigue con los mismos presupuestos que en años anteriores –afirma, tajante, Vicent Andrés–. Con la crisis se ha puesto de manifiesto que nuestro sistema de protección no era fuerte, como demuestra el hecho de que tengamos una tasa de protección social siete puntos por debajo de la media europea. Si ha sido posible proteger el sistema financiero con una inyección extraordinaria de dinero, ¿por qué no se hace lo mismo para proteger a las personas? No estamos pidiendo más subvenciones para Cáritas, sino más recursos y profesionales en la asistencia social, además de una renta básica con la que la gente pueda amortiguar el paro y pagar sus hipotecas mientras se cambia el modelo productivo, que no se va a hacer de un día para otro.»

Mientras se espera que la maquinaria de los políticos se ponga en marcha, Cáritas sigue trabajando también por la recuperación del empleo, un proyecto en el que invirtió 24 millones de euros en 2008. Los jóvenes parados en busca de un primer puesto de trabajo, los parados de más de 45 años y los desempleados procedentes de la construcción, la hostelería y la industria se han sumado en masa a las colas de la acogida para pedir ayuda a Cáritas. La buena noticia es que en un año en que se destruyeron dos millones de empleos, 12.000 encontraron trabajo gracias al programa de empleo de Cáritas, un proyecto que tiene varias líneas de trabajo que incluyen la formación y la posterior intermediación laboral, con bolsas que sirven de punto de encuentro entre las personas que están buscando y la necesidad de familias o empresas que desean contratar

Cáritas se mueve y en su respuesta a la crisis nos recuerda que para salir es necesaria la implicación de todos. En las iglesias se están multiplicando las colectas especiales y el delegado de Cáritas Vizcaya, Mikel Ruiz, ha declarado: «Estamos dispuestos incluso a vender bienes y patrimonio de la Iglesia si fuera necesario». El secretario general de Cáritas, Silverio Agea, ha recordado que «la pobreza en nuestro país no es coyuntural. Antes de la crisis ya había ocho millones de personas por debajo del umbral de la pobreza, pero nunca habíamos visto despilfarrar como en los últimos diez años. Entre 1997 y 2007, la desigualdad entre clases sociales en España creció. Los ricos se hicieron más ricos y los pobres, más pobres ante la pasividad de todos. De ahí venimos».

Ante la necesidad de los que menos tienen, los voluntarios se han echado a los hombros un trabajo ingente y silencioso. «Nuestra generosidad no es nada en comparación con la de ellos –aclara Genma Orbe sobre el trabajo de la gente de Cáritas–. En el comedor viene todos los días una persona, un hombre sin hogar que vive en la calle, que cada vez que alguien lo trata con afecto le regala un caramelo. De dónde los saca, no lo sé, pero él sí que lo da todo.»

Isabel Navarro