Revista «Cáritas»

L’Informe 2009 del Comerç Just a Espanya, editat conjuntament per la Coordinadora Estatal de Comerç Just (CECJ) i la Federació Setem, i finançat per l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, constitueix un referent important per conèixer l’evolució de compres i vendes de comerç just i facilitar informació sobre les organitzacions de comerç just.

Malgrat el context de crisi de l’any 2009, any en què s’han reduït lleugerament les vendes, el moviment de comerç just ha continuat el seu procés d’enfortiment. En l’àmbit internacional, l’Organització Mundial del Comerç (WFTO) compta ja amb 350 organitzacions presents en més de 70 països, que conformen una gran xarxa global de relacions comercials basades en els principis del comerç just. També a Espanya la CECJ ha incrementat les seves activitats nacionals i internacionals.

L’informe analitza les dades de compres i vendes de productes de comerç just obtinguts per les organitzacions de comerç just, també segmentats per comunitats autònomes, canals de distribució, productes i països d’origen, així com una anàlisi més detallada de les organitzacions de la CECJ. A més, mostra com la meitat de les compres es realitza en botigues de comerç just, i l’altra meitat en establiments de productes ecològics, supermercats i grans superfícies, minoristes i, en menor mesura, hoteleria i màquines expenedores.

Quant a les preferències dels consumidors, reflecteix una major adquisició de productes d’alimentació, dels quals el cafè és el producte més venut. La major part dels productes procedeixen d’organitzacions productores llatinoamericanes, seguits d’africanes i asiàtiques.

També és molt interessant el subtítol de l’informe: «Qüestió de gènere», ja que es tracta de reflectir les relacions tan estretes que hi ha entre comerç internacional i gènere. No podem parlar de relacions comercials sense tenir en compte l’impacte que determinats models comercials tenen en les dones de molts països en vies de desenvolupament. Per això, a més d’abordar l’anàlisi d’aquestes relacions, aporta una sèrie d’experiències pràctiques a partir del treball amb organitzacions de base i d’un grup de dones cafeteres centreamericanes.

Càritas Espanyola és membre de la coordinadora CECJ a través de la Xarxa Interdiocesana de Comerç Just, que aplega aproximadament 25 Càritas diocesanes (entre elles, Càritas Menorca), que treballen en comerç just, ja sigui a través de botigues, o bé a través de punts de venda i accions de sensibilització.

En la conjuntura actual, el comerç just representa una font alternativa viable al model socioeconòmic vigent i les seves regles injustes, que d’alguna manera han quedat en evidència amb la crisi global.

Qui vulgui aprofundir en el contingut de l’Informe 2009 de Comerç Just a Espanya, el pot consultar íntegrament a www.comerciojusto.org.

Ramiro Pàmpols, sj *

El terratrèmol d’Haití no ha fet sinó mani¬festar de manera contundent les ferides mortals latents al país des de la seva inde¬pendència l’any 1804, i que s’han succeït en forma de guerres civils, boicots, ocupa¬cions… L’atreviment d’aquells esclaus ne¬gres va ser considerat com un “mal exem¬ple” per les potències de la regió, de manera que gairebé ningú reconegué ni ajudà la no¬va «república negra». Fins i tot avui, un famós telepredicador nord-americà, Pat Robertson, ha recordat que «milers d’haitians han mort en el sisme perquè els esclaus d’Haití van fer un pacte amb el dia¬ble per obtenir la seva llibertat».

Davant aquesta història no consolida¬da, davant la catàstrofe que marca el tràgic present, el punt on els interrogants es fan més dolorosos és a l’hora de parlar del fu¬tur immediat. Què serà del país quan es re¬tirin les brigades internacionals, els grups de suport i les ajudes milionàries d’aquests dies? D’això en són conscients els propis analistes haitians, més lúcids i cruels amb si mateixos que el que jo ara pugui arribar a escriure. Ningú confia, doncs, que unes ferides tan profundes es curin només amb ajuda econòmica, dei¬xant intactes aquelles qüestions de fons que mai no han estat realment abordades.

La primera i greu mancança que està a la base estructural de totes les altres és l’ex¬cessiva dependència econòmica de l’exte¬rior. Al anys 70, Haití encara gaudia de so¬birania alimentària, ja que els seus pagesos produïen el 90% dels aliments que con¬sumia la població. Però, amb la supressió dels aranzels sobre la importació que va im¬posar el Pla Reagan-Bush, l’arròs nord¬americà inundà el mercat local arruïnant milers d’agricultors i obligant-los a emigrar en massa a la capital. Aquesta dependència s’estén a altres productes bàsics com l’oli, el sucre i, per descomptat, el petroli, ara per ara subministrat generosament per Vene¬çuela a un preu polític.

Però no acaba en això la dependència econòmica del país. Avui moltes famílies haitianes viuen gràcies a les remeses que arriben regularment de l’emigració. Però l’emigració no genera només de¬pendència econòmica sinó que representa una important hipoteca de cara al futur. L’èxode massiu de professionals haitians suposa una fuga constant i imparable de cervells. Com pot subsistir un país d’on emigren els homes i les dones més capaços?

Dels grups socials que romanen al país, el més significatiu pel seu poder econòmic potser no arribi al 10% de la població. Aquests “emprenedors” han posat en marxa alguns negocis molt rendibles, però a canvi de no pagar gairebé impostos i de contrac¬tar treballadors per uns salaris de misèria. La resta de la població intenta sobre¬viure a base del treball informal. Gairebé un 80% ho fa venent fruites, llegums i lla¬minadures, a part d’alguns petits compo¬nents per a telèfons mòbils i complements de l’automòbil o petites eines.

Una manca de lideratge ple i honest mar¬ca, avui per avui, l’actual govern. El ter¬ratrèmol només va ajudar a posar-ho de manifest. Sense una o més generacions de polí¬tics amb una nova visió, potser a l’estil del primer temps d’Aristide (i per això alguns governs forans s’encarregaren de des¬plaçar-lo), i sense unes organitzacions cíviques, urbanes i rurals, i uns municipis amb major autonomia, serà difícil donar un tomb a una situació tan precària i caòtica. Els partits polítics mantenen aquest nom però ben just si es pot dir que ho són. Més aviat es tracta de grups de pressió, amb interessos molt particulars, per no dir personals, sense un programa per oferir a la ciutadania i a vegades amb candidats que estan sota sospita d’haver comés algun delicte. I la forta corrupció que afecta totes les institucions i en especial la Justícia, tot i l’esforç que s’ha fet per reduir-la, ha tor¬nat a reactivar-se arran de la catàstrofe.

Nombroses ONG que pul•lulen al país, sens dubte amb bones intencions però sense que arribin al fons del problema. La meva con¬vicció és aquesta: sense unes ONG lúcida¬ment polititzades, és a dir, conscients de les conseqüències polítiques de les seves activitats, és impossible que s’ajudi a Haití a valdre’s per si mateix.

L’esforç d’imaginació, creativitat i coratge polític que Haití ha de desenvolupar a par¬tir d’ara és tan gran que temo corri el perill de caure una vegada més en els braços de certes “solidaritats internacionals”. La lliçó del tsunami asiàtic del 2004, no podem oblidar¬la: la majoria d’aquesta ajuda s’ha destinat a construir grans hotels per al tu¬risme de luxe, deixant inermes (o obligant a desplaçar-se) els pobres pescadors que vi¬vien en aquells llocs: de manera que d’a¬quell sisme submarí se n’han beneficiat més les multinacionals del turisme que les au¬tèntiques víctimes. Alguna cosa semblant pot repetir-se a Haití, després de la imme¬diata generositat que ha seguit la catàstrofe. Però en el nostre món no estem obligats no¬més a ser generosos, sinó a controlar el des¬tí de la nostra solidaritat.

Crec, de tota manera, que hi ha una veri¬table capacitat organitzativa des de les ba¬ses populars demostrada ja als 60-80 i que després va desaparèixer. Els actuals moviments populars espontanis (a causa de la fam), si s’aconsegueix canalitzar-los, podrien se una font d’energia i de canvi polí¬tic i social des de la base mateixa de la societat.

Com observador atent a la vida diària, contemplo, a les hores punta, com circulen nombrosos vehicles que tot i estar mig atrotinats omplen els carrers i avingudes principals de la capital i de la zona metro¬politana. Sens dubte són un senyal d’una emergent classe mitjana. També cada ma¬tí, multitud de nens i joves es dirigeixen a l’escola amb els seus uniformes de tots co¬lors, i en les dues universitats més impor¬tants de la República Dominica hi estudien més de sis mil joves haitians.

Intueixo que els fonaments d’Haití tremolaran quan els homes i dones de les noves generacions es posin honestament al servei del seu poble. N’hi ha prou de llegir les paraules pronunciades per Colette Lespinass, del Groupe d’Appui aux Rapa¬triés et aux Réfugiés (GARR), el 31 de març a les ONU, en el transcurs de la conferència de països donants: “No hi hau¬rà desenvolupament a Haití sense el poble haitià. No hi haurà desenvolupament sen¬se les dones”.

Mentre escric, en aquests dies de re¬construcció i entrega d’aliments indispensables, s’estan celebrant reunions en nom de la societat civil per reflexionar sobre com enfocar la vida del país en el futur. He assistit a dues d’aquestes iniciatives i he comprovat que el seu llenguatge, les se¬ves perspectives polítiques, les seves rei¬vindicacions socials són d’un to absoluta¬ment nou. No és exagerat pensar que està emergint un nou país.

Al final queda, doncs, la germana peti¬ta, l’esperança, com acostuma a dir Charles Péguy. Ella continuarà acompa¬nyant aquells que estimem aquest poble, tot i la seva història i els esdeveniments tan devastadors com el terratrèmol que aca¬bem de patir.

____________

* Extracte de l’article publicat per Ramiro Pàmpols, sj, capellà obrer i director adjunt de les escoles “Foi et Jolie” (Fe i Alegria) de Port-au-Prince, Haití, als Papers, de «Cristianisme i Justícia», núm. 208.

Jaume Obrador

Què fan els bancs i les caixes amb els nostres estalvis? És lícit que amb els nostres diners es destrueixi la terra amb el pretext de la rendibilitat econòmica? És ètic que els meus diners s’usin per finançar operacions mafioses i indústries de guerra que contribueixen al genocidi de pobles sencers? Fins a quin punt són decisius els meus estalvis en promoure les desigualtats econòmiques existents ara i aquí? Quina responsabilitat tenc quan decidesc obrir un compte a un banc o a un altre? On queda la responsabilitat social de les empreses financeres?

Són preguntes de difícil resposta. Tanmateix en totes elles hi ha la nostra decisió personal, a vegades moguda pel desconeixement o per la publicitat enganyosa, d’obrir un compte o una llibreta a un lloc o un altre.

La crisi ha posat de manifest molts temes i problemes que fins ara desconeixíem. Tanmateix ara resulta que les fusions bancàries són la panacea i la solució a la crisi que patim. Hi ha diners per apuntalar bancs i caixes, però no n’hi ha per inversions necessàries. És que els diners son en sí mateixos contaminants i ens empenyen a ser cada vegada mes insolidaris? O és mes tost l’ús que en feim dels diners el que contamina i fa que les desigualtats siguin cada vegada mes evidents? Jo crec que és això darrer. Les persones tenim tota la responsabilitat quan decidim con fiar els nostres estalvis, per petits que siguin, a un banc o a un altre, a una caixa o a una altra. Amb això vull dir que la tant anomenada crisi comença en darrer terme per noltros mateixos quan decidim que en feim dels nostres diners..

La banca ètica és un exemple i una resposta a moltes de les preguntes plantejades abans. I és que potser no es tracta de ser els mes grans, sinó de ser els millors. Ho diu l’eslògan de una caixa, petita pel seu volum però gran pel seu contingut. Totes les decisions que prenem en la nostra vida, incloses les financeres, tenen a veure amb el desenvolupament social, econòmic, i fins i tot religiós del èsser humà i la seva relació amb els altres. Igual que els 4 pans i 2 peixos de què parla l’evangeli, la banca ètica no és més que un intent de definir d’una manera concreta la solidaritat.

Equip de Taller Mestral
Càritas Diocesana de Menorca

Durant aquests últims mesos en què la crisi ha afectat a una bona part de la població (negocis tancats, més gent a l’atur…) Mestral també ha notat alguns canvis.

En primer lloc, es percep un canvi en el perfil de les persones que participen en el tallers de formació prelaboral. Abans de la crisi, la majoria eren persones amb un entorn familiar desestructurat, amb manca d’hàbits socials i laborals, en situacions molt precàries… En canvi, ara s’han incorporat participants amb una major experiència laboral i que es troben en atur de llarga durada.

En segon lloc, pel que fa a les donacions de materials, aquestes han disminuït en quantitat i qualitat. En l’època de bonança econòmica, tant la gent particular com les empreses de Menorca (hotels, apartaments, locals comercials…) canviaven molt sovint els seu mobiliari, la roba, etc. I per tant, els materials que els nostres clients podien trobar als tallers de botiga de Mestral eren més i de major qualitat. Ara, les coses han canviat.

Per suplir aquesta mancança hem destinat més esforços als tallers que no depenen únicament de donacions: el taller d’electrodomèstics de Mestral Maó i el taller de fusteria de Mestral Ciutadella. En el primer, s’intenta donar una nova oportunitat als electrodomèstics espatllats que la gent canvia, aquells que, malgrat la crisi, s’han de renovar quan deixen de funcionar, ja que s’han convertit en objectes “imprescindibles” a les nostres llars. En el segon cas, el taller de fusteria de Ciutadella, es restaura i s’elabora mobiliari emprant com a matèria primera llenya provinent de mobles donats.

En referència a la clientela de Mestral, cal a dir que als inicis del projecte majoritàriament eren persones amb baixos recursos econòmics. En canvi actualment no hi ha un perfil definit: són persones amb diferents nivells econòmics, edats, països d’origen… Cada vegada més, Mestral té una clientela fidel sensibilitzada envers els objectius del projecte: lluitar contra l’exclusió social i laboral de col•lectius desfavorits a través de la recuperació i reutilització de materials fora d’ús.

Des de Mestral volem agrair a les persones que fan possible que aquest projecte segueixi endavant, malgrat la crisi, amb les seves donacions i compres.

Ramon Noró,
Arrels Fundació

«Allotjar directament des de carrer i albergs persones sense llar i evitar que els més vulnerables gastin el 40% dels ingressos en habitatge». Són idees de la Comissió Europea que el Consell de la Unió debatrà aquest mes de juny. La Unió Europea va fixar el 2015 per posar fi al sensellarisme, que afecta 3 milions de persones.

De les indicacions que fa la Comissió Europea, en destaca una en especial: modificar els fons FEDER, un dels fons estructurals més importants de la UE dedicat al desenvolupament de les regions. El propòsit no és altre que fer intervencions en habitatge per a persones sense llar amb aquests recursos econòmics. I encara més: la Comissió Europea aposta per allotjar directament des del carrer o albergs les persones sense llar, sense necessitat de condicionar aquest accés a la participació en cap procés socioeducatiu. Una estratègia anomenada “Housing First” (habitatge primer) que ja s’aplica als EUA.

Altres recomanacions de la Comissió són desenvolupar una estratègia integrada que tengui en compte la prevenció i la qualitat dels recursos socials; incorporar en les polítiques les persones que tenen feina però viuen en situació precària i conformen un nou grup de risc; i evitar que les persones empobrides hagin d’invertir més del 40% dels seus ingressos en l’habitatge. Aquestes propostes aporten elements nous en el procés que significarien un canvi important en la manera de desenvolupar les polítiques d’atenció i prevenció adreçades a les persones sense llar, però cal preguntar-se sobre la necessitat que aquesta política d’allotjament vagi acompanyada d’altres que garanteixin suport econòmic i per a l’autonomia.

La inversió social a Espanya és de les més baixes de la Unió Europea i caldria avançar en qüestions com la coordinació entre les diferents administracions. A nivell general, a més, es planteja la necessitat que l’accés a l’habitatge de les persones sense llar formi part d’una estratègia més àmplia d’accés a l’habitatge digne per a tots els col•lectius vulnerables” i on es doni resposta a altres necessitats socials. En cas contrari, polítiques com el “Housing First” podrien tenir un impacte negatiu entre la població.

El perfil de les persones sense llar està canviant: ha augmentat el nombre de joves sense llar, hi ha més dones, més víctimes de trencaments familiars i més immigrants i sol•licitants d’asil. Les raons són clares: elements estructurals en el mercat immobiliari, l’impacte de l’atur, l’endeutament, factor personals com malalties mentals i addiccions, relacions familiars truncades, discriminació legal o d’estatus a minories socials com el poble gitano i les persones immigrades, i el pas de viure en institucions penitenciàries o per a menors a fer-ho de manera independent. Es tracta, doncs,d de factors diversos, molts d’ells estructurals, que necessiten ser abordats amb polítiques clares i no amb una focalització en les raons individuals, tal com tendeixen a fer alguns estats.

En la mateixa línia de la proposta de la Comissió Europea s’enfoca en la campanya que acaba de presentar FEANTSA (Federació europea d’associacions que treballen amb persones sense llar), que proposa cinc objectius: 1) Que ningú dormi al carrer; 2) Que ningú visqui en allotjaments d’emergència per un període de temps superior al necessari; 3) Que ningú resideixi en allotjaments temporals més temps del necessari; 4) Que ningú abandoni una institució sense alternativa d’allotjament; 5) Que cap jove acabi sense llar a conseqüència de la transició a la vida independent.

Això significaria fer accessible l’habitatge i apostar per un sistema de pernoctacions més enllà de les pensions i els albergs. Calen estratègies integrals que no mirin només a situacions puntuals com les “operacions fred”, i que impliquin ampliar l’oferta d’habitatges finalistes, tutelats o no. Per últim, FEANTSA es fixa en els joves més vulnerables que volen fer el pas a una vida independent i que, en aquest intent, acaben al carrer. A la UE, ha augmentat el nombre de joves sense llar.

Els reptes són molts i en podríem citar més, però volem ser optimistes perquè creiem que, malgrat ser un procés lent, a nivell europeu s’estan posant les bases per acabar amb el sensellarisme. Per tirar endavant les propostes de FEANTSA i la Comissió Europea cal arribar a un consens polític suficient i que tots, administracions i actors socials, anem a una, tant a nivell europeu com a casa nostra.

Tònia Florit, secretària general
Francesc Triay, delegat episcopal
Càritas Diocesana de Menorca

“Si no et convenç aquesta societat mercantil, ofereix sense demanar res a canvi”. Amb aquest lema encetam la campanya institucional de Càritas pel Dia de la Caritat que celebram diumenge 6 de juny. Perquè la imatge d’una societat que no convenç, que ens omple d’insatisfacció, ens ha de moure a cercar una altra cosa.

La nostra societat posa de manifest una gran fragilitat del model de desenvolupament social, especialment amb la precarietat del treball i amb la fragilitat dels sistemes de protecció dels drets socials, qüestions que s’estan revelant com uns dels principals vehicles de pobresa i exclusió social en l’actual conjuntura de crisi econòmica.

La lògica del sistema en tots els territoris del món, va arraconant a persones que queden al marge del “creixement”. Aquesta lògica abandona països, desempara a persones i prescindeix de col•lectius. Per primera vegada, han deixat de ser necessàries totes les persones com actius humans des del punt de vista material.

Una gran multitud de nous pobres n’és el resultat. Són moltes les dones i homes, vells i joves, infants i adolescents que pateixen en el cos o en l’esperit situacions que no haurien imaginat mai que els podria arribar a afectar. Vivències que també tenen fortes repercussions internes i espirituals: la incertesa, l’angoixa, les frustracions i la continua ofensa que representen les despeses escandaloses d’una part de la societat.

La contemplació d’aquesta realitat ens parla de la necessitat de misericòrdia, de bondat, de compassió, i sobretot, de necessitat de justícia.

Càritas, per aquest temps de Caritat, fa una proposta a favor d’una vida diferent, una societat amb valors construïda des de la gratuïtat. És, per a Càritas, un repte, una missió i un compromís. La dimensió del do i de la gratuïtat són elements importants que ens permeten arribar fins el cor dels homes i les dones, no només amb paraules, sinó amb experiències de vida, des de la relació d’ajuda, d’estimar, de donar i rebre de forma desinteressada.

Perquè com diu el Papa: “a l’època de la globalització, l’activitat econòmica no pot prescindir de la gratuïtat, que fomenta i estén la solidaritat i la responsabilitat per la justícia i el bé comú en les seves diverses instàncies i agents” (CV 38).

Vivim un temps per a les oportunitats, per a revisar la nostra escala de valors i canviar el nostre estil de vida. Dia a dia estem cridats a ser testimonis dels molts signes d’esperança que brollen en els espais invisibles de la nostra societat.

Són tots els gests que reconstrueixen un món que és llar i terra de tots. Estem convençuts que “molta gent petita fent moltes coses petites en molts llocs petits poden canviar el món”.

Càritas Europa

Amb motiu de la reunió del Consell d’Afers Exteriors de la Unió Europea, celebrada a Brussel•les els passats 10 i 11 de maig, Càritas Europa va presentar un document d’estudi i una carta als governs, en el qual insta la UE a assumir i dur a compliment els compromisos que va contreure en relació als objectius de desenvolupament del mil•lenni (ODM) de les Nacions Unides per al 2015.

Càritas Europa es demana si la UE podrà complir els seus compromisos, ja que quan hi manquen tan sols cinc anys perquè es compleixi el termini marcat, el grau d’èxits assolits és molt desigual i encara hi queda molt per fer. Tanmateix, segons els estudis de Càritas, amb voluntat política i les mesures oportunes encara és possible arribar-hi.

En el document presentat als organismes de la UE i als governs dels estats membres, Càritas fa una sèrie de recomanacions que facilitarien l’assumpció d’aquests compromisos. La UE, com a líder mundial en ajuda oficial al desenvolupament, proporciona més de la meitat del pressupost total de l’ajuda global. Per açò, per a Càritas Europa és d’importància vital que la UE continuï apostant per un suport decidit a la solidaritat amb el món en desenvoupament. En aquest sentit, i en relació al pla d’acció de la UE sobre els ODM, Càritas Europa entén que la Unió Europea:

- Ha de demostrar el respecte i la promoció dels drets humans, i la sensibilitat envers les actuals necessitats dels més pobres i els interessos d’aquestes persones. Càritas Europa convida el Consell de la UE a assegurar que les mesures sobre els ODM relacionats amb els pobles i les regions responguin a criteris basats en les seves autèntiques necessitats, i no tant en consideracions d’altres tipus, com les geopolítiques o les comercials.

- Ha d’incloure accions concretes dirigides a millorar la seguretat alimentària, enfortir la participació de les dones, frenar la propagació del VIH-SIDA i altres malalties, garantir la sostenibilitat ambiental i posar en marxa una autèntica cooperació per al desenvolupament. Càritas Europa insta el Consell de la UE a garantir que la sostenibilitat mediambiental s’integri en totes les polítiques de la UE, i que es tengui en compte l’impacte de les migracions en el compliment dels ODM.

- Ha d’acompanyar el pla d’acció sobre els ODM amb una estratègia financera que inclogui l’ajuda oficial al desenvolupament (AOD) i altres instruments, dirigida a assegurar que es finança com cal el desenvolupament. Càritas Europa anima els estats membres establir plans nacionals d’acció que regeixin la seva ajuda al desenvolupament, i a adoptar una legislació vinculant sobre aquest capítol.

- La UE ha de reconèixer el valor afegit d’una societat civil activa i eficaç. Càritas Europa convida el Consell de la Unió a emprar el llenguatge i incorporar les accions específiques necessàries que promoguin la participació social, i augmentar l’eficàcia de les organitzacions de la societat civil.

- S’ha d’assegurar la coherència de les polítiques per al desenvolupament de totes les estapes, per tal de garantir que les contribucions als fons d’ajuda assoleixin el màxim impacte en el seu objectiu de desenvolupament a través de la reducció de les taxes de pobresa. Càritas Europa subratlla la necessitat que, amb aquest fi, s’estableixin tant entre les institucions europees com dintre de cadascun dels estats membres uns mecanismes institucionals sòlids que garanteixin aquesta coherència.

Per a Màrius Wanders, secretari general de Càritas Europa, “aquestes recomanacions es basen en l’àmplia experiència adquirida per Càritas en la seva tasca d’ajuda a les persones més vulnerables a tot el món. Per a aquests éssers humans, els ODM no són una qüestió de credibilitat de la UE a l’hora de complir els seus compromisos, sinó una qüestió de supervivència bàsica”.

Càritas Europa intensifica actualment els seus esforços, junt amb altres organitzacions i xarxes de lluita contra la pobresa l’exclusió i de cooperació al desenvolupament, per tal que l’actual conjuntura de crisi econòmica i els reformes que s’han realitzat i s’anuncien en distints àmbits —laboral, financer, immigració, i altres—, no s’utilitzin per promoure una retallada de drets socials, el retrocés en la protecció de la població més desafavorida, i l’estancament de la cooperació al desenvolupament.

ETC Group (Canadà) *

Les principals empreses mundials de llavors i productes agroquímics estan acumulant centenars de patents en règim de monopoli sobre gens de plantes, que pretenen comercialitzar com a conreus modificats genèticament per a resistir pressions ambientals com la sequera, la calor o el fred, les inundacions, els sòls salins, i altres. BASF, Monsanto, Bayer, Syngenta, Dupont, i altres socis de la indústria biotecnològica, han presentat 532 sol•licituds de patents (un total de 55 famílies de patents) sobre gens anomenats “resistents al clima” a oficines de patent de tot el món. Davant del caos climàtic i un aprofundiment de la crisi alimentària mundials, els gegants genètics encapçalen una ofensiva per a “vendre’s” com els salvadors del clima. L’èmfasi que posen en els gens anomenats “resistents al clima” és una oportunitat excel•lent per promocionar els conreus transgènics com a panacea per a resoldre el problema del canvi climàtic.

Però l’arranjament tècnic que suposen les llavors patentades no aportarà les estratègies d’adaptació que necessiten els petits agricultors per fer front al canvi climàtic. Aquestes tecnologies de propietat exclusiva no faran altra cosa que concentrar el poder corporatiu, incrementaran els costos, inhibiran la investigació independent i afebliran encara més els drets dels pagesos a conservar i intercanviar llavors. L’aposta dels gegants genètics és sol•licitar patents d’ampli espectre sobre gens relacionats amb pressions ambientals, i no només sobre una espècie única de planta modificada genèticament, sinó també per a una seqüència genètica substancialment semblant en pràcticament tots els cultius alimentaris transgènics.

A més dels Estats Units i Europa, les oficines de patents dels principals països productors d’aliments com Argentina, Austràlia, Brasil, Canadà, Xina, Mèxic i Sudàfrica, també estan inundades de sol•licituds de patents. Monsanto (la companyia de llavors més gran del món) i BASF (la major empresa química del món) han format una societat colossal de mil cinc-cents milions de dòlars per manipular genèticament la tolerància a l’estrès de les plantes. Juntes, aquestes dues empreses acaparen 27 de les 55 famílies de patents (el 49%) identificades pel Grup ETC.

Les comunitats agrícoles del Sud global —les que menys han contribuït a les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle— estan entre els sectors més amenaçats pel caos climàtic creat pels països més rics del món. El Sud ja sofreix l’enorme petjada ecològica de carboni del Nord. Es quedaran les comunitats rurals a expenses de l’especulació amb el canvi climàtic? Les patents amples, que inclouen les característiques anomenades “resistents al clima” estan engolint fons i recursos que podrien ser destinats a estratègies agràries, assequibles, orientades a la supervivència i l’adaptació al canvi climàtic.

Després de dècades de fusions i adquisicions en la indústria de les llavors, acompanyades d’una disminució sostinguda de la fitomillora per part del sector públic, les 10 companyies de llavors més grans controlen el 57% del mercat mundial. A mesura que s’agreuja la crisi del clima, s’incrementa el risc que els governs exigeixin als agricultors que adoptin llavors amb característiques biotecnològiques específiques, com a mesures d’adaptació essencials. ¿Fins a quin punt se sentiran pressionats els governs per donar a les empreses biotecnològiques carta blanca per utilitzar l’enginyeria genètica —i evadir les normes de bioseguretat—, com últim recurs per resoldre les condicions climàtiques extremes?

_______________

* ETC Group (Grup d’acció sobre erosió, tecnologia i concentració) és una entitat canadenca dedicada a la conservació i promoció de la diversitat cultural i ecològica i els drets humans. Promou el desenvolupament de tecnologies socialment responsables que serveixin als pobres i marginats. Més informació, a www.etcgroup.org. Aquest article, publicat inicialment el maig de 2008, va ser reproduït al butlletí “Cultivar local”, núm. 25 (setembre 2009), de “Red de Semillas”.

Eneida Alaiz Chueca,
Treballadora social*

Quan parlem d’immigració i crisi sembla que la crisi sigui una conseqüència de la immigració i de vegades hi ha sectors de la població que així ho creuen. M’agradaria desmuntar totalment aquesta teoria en la que s’utilitza els immigrants com a boc expiatori dels mals econòmics i socials que la nostra societat està patint actualment. Cal dir que és aquesta població migrada la que farà que la crisi demogràfica que pot patir el nostre país d’aquí uns anys s’atenuï gràcies a la població jove que està portant la immigració.

Tots nosaltres estem patint la crisi d’una o altra manera: tancament d’empreses, acomiadaments indiscriminats, explotació, salaris més baixos i l’ansietat que tot això provoca en nosaltres. La població migrada no escapa de tot això, però a més te una problemàtica afegida que sovint els fa molt més vulnerables: la manca d’una xarxa social estable, una situació administrativa irregular (“sense papers”), el baix coneixement de l’idioma, el dol migratori, el shock cultural, etc. Aquesta vulnerabilitat es pot veure reflectida en diferents realitats.

Personalment, al lloc on treballo, veiem com la crisi ha agreujat aquestes situacions: persones sense feina a punt de perdre el permís de residència (el qual es tota una odissea aconseguir a causa d’una llei d’estrangeria discriminatòria), persones que no poden pagar el lloguer i que de sobte es veuen al carrer, sense res per menjar…

També m’agradaria ressaltar el gran esperit de superació que aquestes persones amb les que treballem ens mostren cada dia. La gran majoria, tot i la seva difícil situació, ténen moltes ganes d’aprendre: l’idioma, una formació laboral…quantes vegades hauré escoltat: vull formar-me!!

Per finalitzar m’agradaria fer una crida a la voluntat de conèixer l’altre, persones que l’únic que volen és viure una vida digna, la qual enarboren tant els drets humans. Un coneixement que sorgeixi del “tu a tu” i no únicament del que diuen els mitjans de comunicació, que tantes vegades n’ofereixen una visió incomplerta.

Deixo aquí un passatge de l’obra de Shakespeare “El mercader de Venècia” que ens pot ajudar a reflexionar: “…¿I que no té ulls un jueu? ¿Que no té mans, ni membres, ni proporcions, ni sentits, ni afectes, ni passions? ¿No menja la mateixa teca? ¿No és ferit amb les mateixes armes? ¿No està subjecte a les mateixes malalties, curat pels mateixos mitjans i escalfat i refredat pels mateixos estiu i hivern que qualsevol cristià̀? Si ens punxeu, ¿no sagnem? Si ens feu pessigolles, ¿no ens posem a riure? Si ens emmetzineu, ¿no ens morim?…”

___________________

* Eneida Alaiz és treballadora social i actualment treballa com a responsable de l’Espai d’Acollida de la fundació Migra Studium. Aquest Espai realitza entre altres activitats, cursos de llengua i formació laboral per a nouvinguts, impartits per persones voluntàries. Article publicat a www.tskv.cat.

Bosco Martí,
Consiliari de Càritas Arxiprestal de Ciutadella

Entre mig d’aquesta societat nostra, tan plural i a la vegada tan individualista i tan divergent a vegades, resulta un tant difícil descobrir petites llavors que donen color a una vida, moltes vegades aparentment grisa, mancada d’entusiasme, de generositat, de valentia, de decisió, d’opció personal, de convicció profunda, de capacitat de canvi, d’esforç per a que el nostre món vagi essent de cada dia un poc més diferent, per a que vagi agafant diferents matisos que no mostren només una pluralitat, sinó que, a més, mostren harmonia dins aquesta pluralitat.

Encara que resulti difícil, aquestes petites llavors estan sembrades en aquest nostre món. I a més d’estar sembrades creixen i floreixen. Són tots aquells petits gestos (però no per petits poc importants) de totes aquelles persones que cada dia, cada setmana, cada mes dediquen una estona als altres.

És tota aquella gent voluntària que és capaç de donar un poc del seu temps per a fer reforç escolar, per a preparar bosses de menjar pels qui ho necessiten, per a acompanyar els que se senten al marge de la normalitat de la societat, per a reciclar paper fent bosses per a les botigues de Càritas, per visitar malalts i gent que viu tota sola, per fer una estona de dependenta a les botigues de segona mà i de comerç just, per fer escola de castellà i d’anglès a immigrants; també tota aquella gent que en aquesta època de crisi ha fet un esforç per a fer aportacions econòmiques…

No podem oblidar tampoc tots els professionals que treballen dins aquest camp, que a part d’ofici necessiten i mostren una dosi de vocació altruista. Ells i elles són les treballadors socials, orientadors laborals, administratius, monitors…

Així i tot, aquestes llavors no queden reduïdes al camp de Càritas, sinó que hem de reconèixer i valorar tots els altres serveis socials i de voluntariat que hi ha en la nostra societat, que no són pocs. I ho hem de reconèixer perquè estam obligats per la nostra fe.

Com a cristians que som, creim que tota persona és filla de Déu, i per tant, si és filla, també és hereva de la bondat de Déu. Per açò, qualsevol persona que és capaç de veure en l’altre un germà necessitat i fa el què pot per ajudar-lo “no està enfora del Regne de Déu”. Per açò volem i hem de treballar junts.

Com podem veure, de llavors no n’hi ha poques en el nostre món. A lo millor no surten totes pels mitjans de comunicació, però açò no vol dir que no existeixin, aquests mitjans no mostren mai tota la realitat, però és igual. Allò que importa és que sortir per la premsa o per la televisió no ens importa. Allò que importa és que avui hi ha moltes persones que dediquen temps a moltes altres persones per a que la seva vida tengui “color d’esperança”.