MISSATGE DE SA SANTEDAT BENET XVI PER LA CELEBRACIÓ DE LA
XLIII JORNADA MUNDIAL DE LA PAU
1 DE GENER DE 2010

1. En ocasió del començament de l’Any Nou, voldria dirigir els meus més fervents desigs de pau a totes les comunitats cristianes, als responsables de les Nacions, als homes i dones de bona voluntat de tot el món. El tema que he elegit per aquesta XLIII Jornada Mundial de la Pau és: Si vols promoure la pau, protegeix la creació. El respecte al que ha estat creat té gran importància, ja que «la creació és el començament i el fonament de totes les obres de Déu (1), i la seva salvaguarda s’ha fet avui essencial per a la convivència pacífica de la humanitat. En efecte, encara que és cert que, a causa de la crueltat de l’home amb l’home, hi ha moltes amenaces a la pau i a l’autèntic desenvolupament humà integral -guerres, conflictes internacionals i regionals, atemptats terroristes i violacions dels drets humans-, no són menys preocupants els perills causats per la distracció, i fins i tot per l’abús que es fa de la terra i dels béns naturals que Déu ens ha donat. Per aquest motiu, és indispensable que la humanitat renovi i reforci «aquesta aliança entre ser humà i medi ambient que ha de ser reflex de l’amor creador de Déu, del qual procedim i cap al qual caminem»[2].

2. En l’Encíclica Caritas in veritate he subratllat que el desenvolupament humà integral està estretament relacionat amb els deures que es deriven de la relació de l’home amb l’entorn natural, considerat com un do de Déu per a tots, l’ús del qual comporta una responsabilitat comuna respecte a tota la humanitat, especialment als pobres i a les generacions futures. He assenyalat, a més, que quan es considera la naturalesa, i l’ésser humà en primer lloc, simplement com a fruit de l’atzar o del determinisme evolutiu, es corre el risc que disminueixi en les persones la consciència de la responsabilitat [3]. En canvi, valorar la creació com un do de Déu a la humanitat ens ajuda a comprendre la vocació i el valor de l’home. En efecte, podem proclamar plens de sorpresa amb el Salmista: «Quan contemplo el cel, obra dels teus dits, la lluna i les estrelles que has creat, què és l’home, perquè el recordis, l’ésser humà, per donar-li poder?» (Sal 8,4-5). Contemplar la bellesa de la creació és un estímul per reconèixer l’amor del Creador, aquest amor que «mou el sol i les altres estrelles»[4].

3. Fa vint anys, en dedicar el Missatge de la Jornada Mundial de la Pau al tema Pau amb Déu creador, pau amb tota la creació, el Papa Joan Pau II va cridar l’atenció sobre la relació que nosaltres, com a criatures de Déu, tenim amb l’univers que ens circunda. «En els nostres dies augmenta cada vegada més la convicció -escrivia- que la pau mundial està amenaçada, també [...] per la falta del degut respecte a la naturalesa», afegint que la consciència ecològica «no ha de ser obstaculitzada, sinó més aviat no afavorida, de manera que es desenvolupi i maduri trobant una adequada expressió en programes i iniciatives concretes»[5]. També altres predecessors meus havien fet referència anteriorment a la relació entre l’home i el medi ambient. Pau VI, per exemple, en ocasió del vuitantè aniversari de l’Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, el 1971, va assenyalar que «a causa d’una explotació inconsiderada de la naturalesa, [l'home] corre el risc de destruir-la i de ser al seu torn víctima d’aquesta degradació». I va afegir també que, en aquest cas, «no només l’ambient físic constitueix una amenaça permanent: contaminacions i rebuigs, noves malalties, poder destructor absolut; és el propi consorci humà el que l’home no domina ja, creant d’aquesta manera per al demà un ambient que podria resultar-li intolerable. Problema social d’envergadura que incumbeix a la família humana tota sencera»[6].

4. Sense entrar en la qüestió de solucions tècniques específiques, l’Església, «experta en humanitat», es preocupa de cridar l’atenció amb energia sobre la relació entre el Creador, l’ésser humà i la creació.

El 1990, Joan Pau II va parlar de «crisi ecològica» i, destacant que aquesta té un caràcter predominantment ètic, va fer notar «la urgent necessitat moral d’una nova solidaritat»[7]. Aquesta crida es fa avui encara més urgent davant de les creixents manifestacions d’una crisi, que seria irresponsable no prendre en seriosa consideració. Com romandre indiferents davant dels problemes que es deriven de fenòmens com el canvi climàtic, la desertificació, el deteriorament i la pèrdua de productivitat d’àmplies zones agrícoles, la contaminació dels rius i de les capes aqüíferes, la pèrdua de la biodiversitat, l’augment d’esdeveniments naturals extrems, la deforestació de les àrees equatorials i tropicals. Com descuidar el creixent fenomen dels anomenats «pròfugs ambientals», persones que han d’abandonar l’ambient en el qual viuen -i amb freqüència també els seus béns- a causa del seu deteriorament, per afrontar els perills i les incògnites d’un desplaçament forçat. Com no reaccionar davant dels conflictes actuals, i davant d’altres potencials, relacionats amb l’accés als recursos naturals.

Totes aquestes són qüestions que tenen una repercussió profunda en l’exercici dels drets humans com, per exemple, el dret a la vida, a l’alimentació, a la salut i al desenvolupament.

5. No obstant això, s’ha de tenir en compte que no es pot valorar la crisi ecològica separant-la de les qüestions lligades a ella, ja que està estretament vinculada al concepte mateix de desenvolupament i a la visió de l’home i la seva relació amb seus semblants i la creació. Per tant, resulta sensat fer una revisió profunda i amb visió de futur del model de desenvolupament, reflexionant a més sobre el sentit de l’economia i la seva finalitat, per corregir les seves disfuncions i distorsions. Ho exigeix l’estat de salut ecològica del planeta; el requereix també, i sobretot, la crisi cultural i moral de l’home, els símptomes del qual són patents des de fa temps en totes les parts del món.[8] La humanitat necessita una profunda renovació cultural; necessita redescobrir aquests valors que constitueixen el fonament sòlid sobre el qual construir un futur millor per a tots. Les situacions de crisi per les quals està travessant actualment -ja siguin de caràcter econòmic, alimentari, ambiental o social- són, també en el fons, crisis morals relacionades entre si. Aquestes obliguen a replantejar el camí comú dels homes. Obliguen, en particular, a una manera de viure caracteritzada per la sobrietat i la solidaritat, amb noves regles i formes de compromís, recolzant-se amb confiança i valentia en les experiències positives que ja s’han realitzat i rebutjant amb decisió les negatives. Només d’aquesta manera la crisi actual es converteix en ocasió de discerniment i de noves projeccions.

6. Potser no és cert que en l’origen del que, en sentit còsmic, anomenem «naturalesa», hi ha «un designi d’amor i de veritat»? El món «no és producte d’una necessitat qualsevol, d’una destinació cega o de l’atzar [...]. Procedeix de la voluntat lliure de Déu que ha volgut fer participar a les criatures de seu ser, de la seva saviesa i de la seva bondat»[9]. El Llibre del Gènesi ens remet a les seves primeres pàgines al projecte sapient del cosmos, fruit del pensament de Déu, al cim del qual se situen l’home i la dona, creats a imatge i a semblança del Creador per «omplir la terra» i «dominar-la» com a «administradors» de Déu mateix (cf. Gn 1,28). L’harmonia entre el Creador, la humanitat i la creació que descriu la Sagrada Escriptura, s’ha trencat pel pecat d’Adán i Eva, de l’home i la dona, que van pretendre posar-se al lloc de Déu, negant-se a reconèixer-se criatures seves. La conseqüència és que s’ha distorsionat també l’encàrrec de «dominar» la terra, de «conrear-la i guardar-la», i així va sorgir un conflicte entre ells i la resta de la creació (cf. Gn 3,17-19). L’ésser humà s’ha deixat dominar per l’egoisme, perdent el sentit del mandat de Déu, i en la seva relació amb la creació s’ha comportat com a explotador, volent exercir sobre ella un domini absolut. Però el verdader sentit del mandat original de Déu, perfectament clar en el Llibre del Gènesi, no consistia en una simple concessió d’autoritat, sinó més aviat en una crida a la responsabilitat. Fora d’això, la saviesa dels antics reconeixia que la naturalesa no és en la nostra disposició com si fos un «munt de rebuigs escampats a l’atzar»[10], mentre que la Revelació bíblica ens ha fet comprendre que la naturalesa és un do del Creador, el qual ha inscrit en ella la seva ordre intrínseca perquè l’home pugui descobrir en ell les orientacions necessàries per «conrear-la i guardar-la» (cf. Gn 2,15) [11]. Tot el que existeix pertany a Déu, que l’ha confiat als homes, però no perquè en disposin arbitràriament. Al contrari, quan l’home, en comptes d’exercir el seu paper de col·laborador de Déu, el suplanta, acaba provocant la rebel·lió de la naturalesa, «més aviat tiranitzada que governada per ell»[12]. Així, doncs, l’home té el deure d’exercir un govern responsable sobre la creació, protegint-la i cultivant-la[13].

7. S’ha de constatar per desgràcia que nombroses persones, a molts països i regions del planeta, sofreixen creixents dificultats a causa de la negligència o el rebuig per part de molts a exercir un govern responsable respecte al medi ambient. El Concili Ecumènic Ciutat del Vaticà II ha recordat que «Déu ha destinat la terra i tot com ella conté per a ús de tots els homes i pobles»[14]. Per tant, l’herència de la creació pertany a la humanitat sencera. En canvi, el ritme actual d’explotació posa seriosament en perill la disponibilitat d’alguns recursos naturals, no només per a la present generació, sinó sobretot per a les futures[15]. Així, doncs, es pot comprovar fàcilment que el deteriorament ambiental és freqüentment el resultat de la falta de projectes polítics d’altes mires o de la recerca d’interessos econòmics miops, que es transformen lamentablement en una seriosa amenaça per a la creació. Per contrarestar aquest fenomen, tenint en compte que «tota decisió econòmica té conseqüències de caràcter moral»[16], és també necessari que l’activitat econòmica respecti més el medi ambient. Quan s’utilitzen els recursos naturals, cal preocupar-se de la seva salvaguarda, preveient també els seus costos -en termes ambientals i socials-, que han de ser considerats com un capítol essencial del cost de la mateixa activitat econòmica. És competència de la comunitat internacional i dels governs nacionals donar les indicacions oportunes per contrarestar de manera eficaç una utilització del medi ambient que el perjudiqui. Per protegir l’ambient, per tutelar els recursos i el clima, és precís, d’una banda, actuar respectant unes normes ben definides fins i tot des del punt de vista jurídic i econòmic i, per un altre, tenir en compte la solidaritat deguda als qui habiten les regions més pobres de la terra i a les futures generacions.

8. En efecte, sembla urgent aconseguir una lleial solidaritat intergeneracional. Els costos que es deriven de la utilització dels recursos ambientals comuns no poden deixar-se a càrrec de les generacions futures:

«Hereus de generacions passades i beneficiant-nos del treball dels nostres contemporanis, estem obligats envers tots i no podem desinteressar-nos dels que vindran a augmentar encara més el cercle de la família humana. La solidaritat universal, que és un fet i benefici per a tots, és també un deure. Es tracta d’una responsabilitat que les generacions presents tenen respecte a les futures, una responsabilitat que incumbeix també a cada Estat i a la Comunitat internacional»[17]. L’ús dels recursos naturals s’hauria de fer de manera que els avantatges immediats no tinguin conseqüències negatives per als éssers vivents, humans o no, del present i del futur; que la tutela de la propietat privada no entorpeixi el destí universal dels béns [18]; que la intervenció de l’home no comprometi la fecunditat de la terra, per ara i per demà. A més de la lleial solidaritat intergeneracional, s’ha de reiterar la urgent necessitat moral d’una renovada solidaritat intrageneracional, especialment en les relacions entre països en vies de desenvolupament i aquells altament industrialitzats: «la comunitat internacional té el deure imprescindible de trobar les maneres institucionals per ordenar l’aprofitament dels recursos no renovables, amb la participació també dels països pobres, i planificar així conjuntament el futur»[19]. La crisi ecològica mostra la urgència d’una solidaritat que es projecti en l’espai i el temps. En efecte, entre les causes de la crisi ecològica actual, és important reconèixer la responsabilitat històrica dels països industrialitzats.

No obstant això, tampoc els països menys industrialitzats, particularment aquells emergents, estan eximits de la pròpia responsabilitat respecte a la creació, perquè adoptar gradualment mesures i polítiques ambientals eficaces incumbeix a tots. Això podria aconseguir-se més fàcilment si no hi hagués tants càlculs interessats en l’assistència i la transferència de coneixements i tecnologies més netes.

9. És indubtable que un dels principals problemes que ha d’afrontar la comunitat internacional és el dels recursos energètics, buscant estratègies compartides i sostenibles per satisfer les necessitats d’energia d’aquesta generació i de les futures. Per això, és necessari que les societats tecnològicament avançades estiguin disposades a afavorir comportaments caracteritzats per la sobrietat, disminuint el propi consum d’energia i millorant les condicions del seu ús. Alhora, s’ha de promoure la recerca i les aplicacions d’energies amb menor impacte ambiental, així com la «redistribució planetària dels recursos energètics, de manera que també els països que no els tenen puguin accedir a ells»[20]. La crisi ecològica, doncs, dóna una oportunitat històrica per elaborar una resposta col·lectiva orientada a canviar el model de desenvolupament global seguint una direcció més respectuosa amb la creació i d’un desenvolupament humà integral, inspirat en els valors propis de la caritat en la veritat. Per tant, desitjaria que s’adoptés un model de desenvolupament basat en el paper central de l’ésser humà, en la promoció i participació en el bé comú, en la responsabilitat, en la presa de consciència de la necessitat de canviar l’estil de vida i en la prudència, virtut que indica el que s’ha de fer avui, en previsió del que pot passar demà[21].

10. Per portar la humanitat cap a una gestió del medi ambient i els recursos del planeta que sigui sostenible en el seu conjunt, l’home està cridat a emprar la seva intel·ligència en el camp de la investigació científica i tecnològica i en l’aplicació dels descobriments que se’n deriven. La «nova solidaritat» proposada per Joan Pau II en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 1990

[22], i la «solidaritat global», que he esmentat en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2009 [23], són actituds essencials per orientar el compromís de tutelar la creació, mitjançant un sistema de gestió dels recursos de la terra més ben coordinat en l’àmbit internacional, sobretot en un moment en què va apareixent cada vegada de manera més clara l’estreta interrelació que hi ha entre la lluita contra el deteriorament ambiental i la promoció del desenvolupament humà integral. Es tracta d’una dinàmica imprescindible, quan «el desenvolupament integral de l’home no pot donar-se sense el desenvolupament solidari de la humanitat»[24]. Avui són moltes les oportunitats científiques i les potencials vies innovadores, gràcies a les quals es poden obtenir solucions satisfactòries i harmonioses per a la relació entre l’home i el medi ambient. Per exemple, és precís afavorir la investigació orientada a determinar la manera més eficaç per aprofitar la gran potencialitat de l’energia solar. També mereix atenció la qüestió, que s’ha fet planetària, de l’aigua i el sistema hidrogeològic global, el cicle del qual té una importància de primer ordre per a la vida a la terra, i l’estabilitat del qual pot veure’s amenaçada greument pels canvis climàtics. S’han d’explorar, a més, estratègies apropiades de desenvolupament rural centrades en els petits agricultors i les seves famílies, així com és precís preparar polítiques idònies per a la gestió dels boscos, per al tractament de les deixalles i per a la valorització de les sinergies que es donen entre els intents de contrarestar els canvis climàtics i la lluita contra la pobresa.

Fan falta polítiques nacionals ambicioses, completades per un necessari compromís internacional que aporti beneficis importants, sobretot a mitjà i llarg termini. En definitiva, és necessari superar la lògica del mer consum per promoure formes de producció agrícola i industrial que respectin l’ordre de la creació i satisfacin les necessitats primàries de tots. La qüestió ecològica no s’ha d’afrontar només per les perspectives esgarrifoses que es perfilen en l’horitzó a causa del deteriorament ambiental; el motiu ha de ser sobretot la recerca d’una autèntica solidaritat d’abast mundial, inspirada en els valors de la caritat, la justícia i el bé comú. D’altra banda, com ja he tingut ocasió de recordar, «la tècnica mai no és només tècnica. Manifesta qui és l’home i quins són les seves aspiracions de desenvolupament, expressa la tensió de l’ànim humà cap a la superació gradual de certs condicionaments materials. La tècnica, per tant, s’insereix en el mandat de conrear i guardar la terra (cf. Gn 2,15), que Déu ha confiat a l’home, i s’orienta a reforçar aquesta aliança entre ser humà i medi ambient que ha de reflectir l’amor creador de Déu»[25].

11. Cada vegada es veu amb major claredat que el tema del deteriorament ambiental qüestiona els comportaments de cada un de nosaltres, els estils de vida i els models de consum i producció actualment dominants, amb freqüència insostenibles des del punt de vista social, ambiental i fins i tot econòmic.

Ha arribat el moment en què resulta indispensable un canvi de mentalitat efectiu, que porti a tots a adoptar nous estils de vida «d’acord amb els quals, la recerca de la veritat, de la bellesa i del bé, així com la comunió amb els altres homes per a un desenvolupament comú, siguin els elements que determinin les opcions del consum, dels estalvis i de les inversions»[26]. S’ha d’educar cada vegada més per construir la pau a partir d’opcions de gran calat en l’àmbit personal, familiar, comunitari i polític. Tots som responsables de la protecció i la cura de la creació. Aquesta responsabilitat no té fronteres. Segons el principi de subsidiaritat, és important que tots es comprometin en l’àmbit que els correspongui, treballant per superar el predomini dels interessos particulars. Un paper de sensibilització i formació correspon particularment als diversos subjectes de la societat civil i les organitzacions no governamentals, que es mouen amb generositat i determinació en favor d’una responsabilitat ecològica, que hauria de ser cada vegada més arrelada en el respecte de l’«ecologia humana». A més, s’ha de demanar la responsabilitat dels mitjans de comunicació social en aquest camp, a fi de proposar models positius en què inspirar-se. Per tant, ocupar-se del medi ambient exigeix una visió àmplia i global del món; un esforç comú i responsable per passar d’una lògica centrada en l’interès nacionalista egoista a una perspectiva que inclogui sempre les necessitats de tots els pobles. No es pot romandre indiferent davant del que passa en el nostre entorn, perquè la degradació de qualsevol part del planeta afectaria a tots. Les relacions entre les persones, els grups socials i els Estats, igual com els llaços entre l’home i el medi ambient, estan cridades a assumir l’estil del respecte i de la «caritat en la veritat». En aquest context tan ampli, és desitjable més que mai que els esforços de la comunitat internacional per aconseguir un desarmament progressiu i un món sense armes nuclears, que només amb la seva mera existència amenacen la vida del planeta, així com per un procés de desenvolupament integral de la humanitat d’avui i del demà, siguin de veritat eficaços i correspostos adequadament.

12. L’Església té una responsabilitat respecte a la creació i se sent en el deure d’exercir-la també en l’àmbit públic, per defensar la terra, l’aigua i l’aire, dons de Déu Creador per a tots, i sobretot per protegir-ne l’home davant el perill de la destrucció mateixa. En efecte, la degradació de la naturalesa està estretament relacionada amb la cultura que modela la convivència humana, per la qual «quan es respecta l’”ecologia humana” en la societat, també l’ecologia ambiental es beneficia»[27]. No es pot demanar als joves que respectin el medi ambient, si no se’ls ajuda en la família i en la societat a respectar-se a si mateixos: el llibre de la naturalesa és únic, tant pel que fa a l’ambient com a l’ètica personal, familiar i social[28]. Els deures respecte a l’ambient es deriven dels deures envers la persona, considerada en si mateixa i en la seva relació amb els altres. Per això, animo l’educació d’una responsabilitat ecològica que, com he dit a l’Encíclica Caritas in veritate, salvaguardi una autèntica «ecologia humana» i, per tant, afirmi amb convicció renovada la inviolabilitat de la vida humana en cada una de les seves fases, i en qualsevol condició en la qual es trobi, la dignitat de la persona i la insubstituïble missió de la família, en la qual s’educa en l’amor al proïsme i el respecte per la naturalesa.[29] Es precís salvaguardar el patrimoni humà de la societat. Aquest patrimoni de valors té el seu origen i està inscrit en la llei moral natural, que fonamenta el respecte de la persona humana i de la creació.

13. Tampoc no s’ha d’oblidar el fet, summament eloqüent, que molts troben tranquil·litat i pau, s’asseguin renovats i enfortits, a l’estar en contacte amb la bellesa i l’harmonia de la naturalesa.

Així, doncs, hi ha una certa forma de reciprocitat: en cuidar la creació, veiem que Déu, a través d’ella, es cuida de nosaltres. D’altra banda, una correcta concepció de la relació de l’home amb el medi ambient no porta a absolutizar la naturalesa ni a considerar-la més important que la persona mateixa. El Magisteri de l’Església manifesta reserves davant d’una concepció del món que ens envolta inspirada en el ecocentrisme i el biocentrisme, perquè l’esmentada concepció elimina la diferència ontològica i axiològica entre la persona humana i els altres éssers vivents. D’aquesta manera, s’anul•la a la pràctica la identitat i el paper superior de l’home, afavorint una visió igualitària de la «dignitat» de tots els éssers vivents. S’obre, així, pas a un nou panteïsme amb accents neopagans, que fa derivar la salvació de l’home exclusivament a la naturalesa, entesa en sentit purament naturalista. L’Església convida en canvi a plantejar la qüestió de manera equilibrada, respectant la «gramàtica» que el Creador ha inscrit en la seva obra, confiant a l’home el paper de guardià i administrador responsable de la creació, paper de què certament no ha d’abusar, però del qual tampoc no pot abdicar. En efecte, també la posició contrària d’absolutitzar la tècnica i el poder humà acaba per atemptar greument, no solament contra la naturalesa, sinó també contra la mateixa dignitat humana[30].

14. Si vols promoure la pau, protegeix la creació. La recerca de la pau per part de tots els homes de bona voluntat es veurà facilitada sens dubte pel reconeixement comú de la relació inseparable que existeix entre Déu, els éssers humans i tota la creació. Els cristians ofereixen la seva pròpia aportació, il·luminats per la divina Revelació i seguint la Tradició de l’Església. Consideren el cosmos i les seves meravelles a la llum de l’obra creadora del Pare i de la redempció de Crist, que, amb la seva mort i resurrecció, ha reconciliat amb Déu «tots els éssers: els del cel i els de la terra» (Col 1,20). Crist, crucifixat i ressuscitat, ha lliurat a la humanitat el seu Esperit santificador, que guia el camí de la història, en espera del dia en què, amb la tornada gloriosa del Senyor, seran inaugurats «un cel nou i una terra nova» (2 P 3,13), en els quals habitaran per sempre la justícia i la pau. Per tant, protegir l’entorn natural per construir un món de pau és un deure de cada persona. Vet aquí un desafiament urgent que s’ha d’afrontar de manera unànime amb una tenacitat renovada; vet aquí una oportunitat providencial per deixar a les noves generacions la perspectiva d’un futur millor per a tots. Que els responsables de les nacions siguin conscients d’això, així com els que, en tots els àmbits, s’interessen pel destí de la humanitat: la salvaguarda de la creació i la consecució de la pau són realitats íntimament relacionades entre si. Per això, convido tots els creients a elevar una fervent oració a Déu, Creador totpoderós i Pare de misericòrdia, que al cor de cada home i de cada dona ressoni, s’aculli i es visqui la urgent crida: si vols promoure la pau, protegeix la creació.

________________
[1] Catecisme de l'Església Catòlica, 198.
[2] Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2008, 7.
[3] Cf. n. 48.
[4] Dante Alighieri, Divina Comèdia, Paradís, XXXIII,145.
[5] Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 1990, 1.
[6] Carta ap. Octogesima adveniens, 21.
[7] Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 1990 1990, 10.
[8] Cf. Carta enc. Caritas in veritate, 32.
[9] Catecisme de l'Església Catòlica, 295.
[10] Heráclito de Éfeso (535 a.C. ca. - 475 a.C. ca.), Fragment 22 B 124, en H. Diels-W. Kranz, Die Fragmenti der Vorsokratiker, Weidmann, Berlín19526.
[11] Cf. Carta enc. Caritas in veritate, 48.
[12] Juan Pablo II, Carta enc. Centesimus annus, 37.
[13] Cf. Carta enc. Caritas in veritate, 50.
[14] Const. past. Gaudium et spes, 69.
[15] Cf. Juan Pablo II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis, 34.
[16] Carta enc. Caritas in veritate, 37.
[17] Pontifici Consell «Justícia i Pau», Compendi de la Doctrina social de l'Església, 467;cf. Pablo VI, Carta enc. Populorum progressio, 17.
[18] Cf. Juan Pablo II, Carta enc. Centesimus annus, 30-31. 43.
[19] Carta enc. Caritas in veritate, 49.
[20] Ibíd.
[21] Cf. Sant Tomás de Aquino, S. Th., II-II, q. 49, 5.
[22] Cf. n. 9.
[23] Cf .n. 8.
[24] Pablo VI, Carta enc. Populorum progressio, 43.
[25] Carta enc. Caritas in veritate, 69.
[26] Juan Pablo II, Carta enc. Centesimus annus, 36.
[27] Carta enc. Caritas in veritate, 51.
[28] Cf. ibíd., 15. 51.
[29] Cf. ibíd., 28. 51. 61; Juan Pablo II, Carta enc. Centesimus annus, 38.39.
[30] Cf. Carta enc. Caritas in veritate, 70.

Queridos compañeros y compañeras:
 
Tras unos días de inmensa emoción y vértigo desde que se hizo público el nombramiento, quiero expresaros mi perpetua gratitud por todas las muestras de cariño y confianza recibidas. Para mi han sido días de un gran sentimiento de Confederación, de recordar proyectos compartidos, de volver a ilusionarme profundamente con la misión de Cáritas. En todo este ir y venir la figura central de mis vivencias ha sido la presencia cercana de Cristo que me ha acompañado con ternura y misericordia infinita. Quiero compartir con todas las personas que formamos la gran familia de Cáritas mi acción de gracias al Padre por tanto bien recibido en estos últimos días. Por la cercanía de mi familia, por todas las personas de Servicios Generales, por el afecto entrañable de mis compañeros y compañeras de Cáritas Madrid que tanto me han enseñado y especialmente por todas las muestras de ánimo e ilusión de personas de la Confederación. Gracias de corazón.
 
Quiero aprovechar este saludo para agradecer en primer lugar  a la Conferencia Episcopal y a los órganos Confederales la confianza que han depositado en mí, y aceptar con profunda responsabilidad la misión a la que me envía la Iglesia. No quiero olvidarme, en estas mis primeras letras, de recordar con inmenso júbilo a Silverio por su entrega decidida, continua y constante a la Confederación en años complejos y delicados. Su testimonio y buen hacer son patrimonio para todas las personas de Cáritas y de la Iglesia.
 
Sabéis que estoy a vuestra entera disposición en todo lo que humildemente pueda aportaros, y quiero renovar con todas las personas que formáis Cáritas mi compromiso decidido y firme de servicio a la Iglesia en mi nueva etapa. Gracias por todo lo que hemos compartido y sí a todo lo que el Señor nos muestre en el futuro.
 
 Utilizo este medio para desearos una feliz Navidad. Nuestro Niño Dios que nace pobre y humilde nos hace volver nuestra mirada, nuestra voluntad y nuestros afectos a todas las personas pobres y excluidas. La Navidad nos enfoca y muestra el centro de nuestra misión de manera sencilla y humilde, estar junto a los “hijos del llanto y la aflicción”. Que el Buen Padre Dios nos sustente y aliente desde la pequeñez del pesebre para encarnarnos en la historia de los últimos a todas las personas de la Confederación.
 
Con profundo afecto,
 
Sebastián Mora Rosado
Secretario General

Benvolguts/des amics i amigues,

Ens complau anunciar-vos una bona notícia que vam rebre divendres 11 de desembre de Càritas Espanyola, sobre el nomenament del nou Secretari General a nivell de tota la Confederació. Es tracta d’una persona que fa pocs mesos vam tenir el plaer d’escoltar i que ens va fer reflexionar sobre els reptes futurs de l’acció social de Càritas. Ens estem referint a Sebastià Mora.

Desitjam compartir amb tots vosaltres l’alegria que ens ha produït a tot l’Equip Diocesà aquest nomenament, que recau en una persona que ja ha començat a ser coneguda per treballadors/es i voluntaris/es. A Menorca va venir com a Coordinador de l’Àrea d’Acció en els Territoris dels Serveis Generals i que en 1992 va iniciar la seva vinculació a Càritas a través de Càritas de Madrid, on ha ocupat diverses responsabilitats.

La decisió d’un Secretari General a nivell confederal, segueix un recorregut llarg que passa per tots els bisbes d’Espanya, i en darrer terme, és la Conferència Episcopal que assumeix la decisió final.

Fixeu-vos que per totes les persones que l’heu conegut i heu escoltat atentament el seu missatge, l’estil d’aquest nou secretari aposta per un procés de treball intern i de millora qualitativa dels serveis generals existents. És una feina que suposa la continuïtat de la tasca de Càritas Confederal a la vista dels reptes que ens exigeix l’impacte de la crisi en tots els nostres programes, centres i serveis. Aquest nomenament és, també , una garantia de capacitat i d’eficàcia, ja que assumeix la Secretaria General una persona com en Sebastián que, si llegiu la seva biografia, té una gran formació intel·lectual (filòsof de formació acadèmica) i d’una provada capacitat de treball i coordinació en àrees estratègiques de Càritas, que ha pogut conèixer al llarg de la seva trajectòria professional des de la base mateixa (diocesana per diocesana, parroquial per parroquial) de la realitat de l’exclusió.

Com a Equip Diocesà, podem afirmar que comptarà amb la nostra col·laboració. També voldríem animar-vos a que aquesta nova trajectòria ens serveixi per sumar el nostre compromís i treball com a Càritas Diocesana de Menorca. Sobretot, que ens ajudi a mantenir la nostra il·lusió de continuar treballant per la justícia i per la dignitat de les persones més vulnerables de la nostra societat, en uns moments especialment difícils.

Per acabar, aprofitam aquesta comunicació per a deixar constància en nom de l’Equip Diocesà i de tota l’entitat, la nostra profunda gratitud i reconeixement a Silverio Agea, que ha deixat la secretaria general, després d’una fructífera etapa de deu anys en els quals Càritas ha enfortit la seva missió i la seva identitat com a servei organitzat de la caritat de la comunitat cristiana.

Desitjam que el nou capítol professional que ara inicia Silverio estigui ple d’èxits i que ens ofereixi noves oportunitats de poder seguir col·laborant en la construcció d’un món més just i més fratern.

Equip Directiu
Càritas Diocesana de Menorca

El consell assessor del Premi COMPROMÍS valora la tasca social en l’actual cojuntura econòmica de las llars per a transeünts de l’entitat de l’Església menorquina, les Cases d’Acollida de Caritas Menorca, premi COMPROMÍS 2009 de COPE Menorca.

COPE MENORCA, l’Obra Social de SA NOSTRA Caixa de Balears, així com les empreses PONS QUINTANA, SERPROSPORT, ARTIEM AUDAX, SUBAIDA, JUAN VALERA SA, ANTONI CAVALLER ECONOMISTA i CEPSA MITJAN LLOC, han lliurat el guardó als responsables de Càritas Menorca dia 11 de desembre, en un acte celebrat al local de l’Obra Social de Sa Nostra a Ciutadella.

Amb l’objectiu de premiar i prestigiar la tasca social, solidària i caritativa de les persones que treballen en el camp dels transeünts a Menorca, el consell assessor del Premi COMPROMÍS destaca la labor social indispensable i prioritària que realitza avui Càritas a la nostra Illa.

L’atorgament d’aquest premi es va decidir per unanimitat, després d’una llarga valoració sobre diferents candidatures, en la seva primera edició, a les Cases d’Acollida de Caritas Menorca.

Davant l’actual cojuntura econòmica, que aboca moltes persones a situacions socials tremendament d’angoixa, el Premi COMPROMÍS vol prestigiar en la seva primera edició l’exemple de treballadors socials, directius i voluntaris de les dues cases d’acollida que Caritas Diocesana té en funcionament a Menorca.

Les Cases d’Acollida de Caritas Menorca atenen durant tot l’any a aquelles persones, que per diversos motius (immigració, problemes econòmics, socials, familiars…) no tenen on dormir a la nostra illa. D’aquesta manera, l’entitat social de l’Església de Menorca, desenvolupa una tasca social de primera magnitud.

Gràcies a tothom que feis possible dia a dia aquest reconeixement.

Equip Diocesà
Càritas Diocesana de Menorca