Llança la campanya «Sense llar, però amb somnis» per sensibilitzar sobre el dret a disposar d’un habitatge adequat i un nivell de vida digne.

Les persones sense llar no tenen una casa o un lloc propi per viure. Tot i això, tenen una vida i una història. Amb el propòsit de reconstruir els vincles que els permetin tornar a formar part de la comunitat, Càritas va acompanyar l’any passat 42.850 persones en aquesta situació, un 1,21% més que l’any anterior. Dos de cada deu són dones.

«De manera alarmant, Càritas és testimoni de com continua augmentant la vulnerabilitat en moltes persones i famílies que no poden accedir al seu dret a un habitatge digne i adequat. Per això, és necessari i urgent continuar sensibilitzant-nos com a societat i seguir interpel·lant les administracions públiques, garants dels drets humans, i la resta de la societat sobre la realitat que estan vivint aquestes persones», explica María Santos, responsable de la campanya i del programa de persones sense llar de Càritas Espanyola.

La manca d’un sostre obliga aquestes persones a afrontar diàriament una sèrie d’obstacles que impedeixen la seva plena integració a la societat. Entre aquests destaquen la manca d’intimitat, els problemes de salut física i mental, les dificultats d’accés a una feina digna o a un habitatge adequat. També s’enfronten a moltes traves per accedir als tràmits de l’administració pública, com per exemple l’empadronament.

Amb motiu del Dia de les Persones Sense Llar, que se celebrarà el pròxim 26 d’octubre, la campanya —que enguany porta per lema «Sense llar, però amb somnis»— ha comptat per tercer any consecutiu amb la participació de persones en situació de carrer. Alguns dels testimonis recollits per la campanya descriuen molt bé la difícil situació que travessen aquestes persones:

«Hi ha nits en què m’adormo imaginant que torno a tenir una taula per convidar els meus néts a berenar. No sé si passarà, però aquest somni em manté viva.» (Teresa, de 59 anys)

«M’encantaria treballar cuidant persones grans. Ho vaig fer molts anys. Ara vaig a un centre de dia, però continuo somiant a tornar a cuidar algú i així tenir una llar. Que algú confiï en mi.» (Clara, de 38 anys)

«No demano una mansió. Només vull un llit que no es mulli quan plou. Somio tornar a tenir una clau a la butxaca, encara que sigui d’una habitació compartida. Això em faria sentir persona una altra vegada.» (Rubén, 44 anys)

Els perfils

María Santos explica que entre els perfils de les persones sense llar hi ha «treballadors que no poden accedir a un habitatge, persones migrants atrapades en la invisibilitat, víctimes de violència masclista que no troben una sortida segura; persones amb discapacitat que no troben oportunitats laborals; dones i homes amb problemes de salut mental o addiccions; joves extutelats a qui se’ls tanquen les portes just en assolir la majoria d’edat; gent gran sense xarxa familiar ni pensió suficient que garanteixi unes condicions dignes; persones LGTBIAQ+ que han estat expulsades de les seves llars o discriminades; mares soles que lluiten per mantenir les seves filles i fills al seu costat.»

Les persones sense llar no només necessiten drets garantits, també necessiten vincles humans que els recordin que encara pertanyen, que encara formen part. «La campanya ens proposa vincular-nos per crear un espai on poder descansar sense por. Perquè un vincle és molt més que un recurs: és una relació que cura», assegura la responsable de la campanya.

El sinhogarisme és un problema social que no només agrupa les persones en situació de carrer. El nombre de persones afectades per aquesta realitat varia en funció del grau d’exclusió residencial que es tingui en compte. D’acord amb la Tipologia Europea de Sense Llar i Exclusió Residencial (ETHOS), hi ha quatre categories: en situació de carrer, sense habitatge, habitatge insegur o habitatge inadequat. Les persones que són al carrer i les que van d’allotjament en allotjament són la cara més coneguda d’aquest fenomen. Tanmateix, les persones que viuen en barraques, caravanes, assentaments o en habitatges cedits són la part més invisible del sinhogarisme.

Segons les dades avançades del IX Informe FOESSA, que es presentarà a inicis d’aquest mes de novembre, tres milions de persones (6,3%) al nostre país utilitzen ja formes precàries de tinença de l’habitatge (facilitada gratuïtament per altres persones o institucions, rellogada, ocupada il·legalment o amb avís de desnonament) i 3,4 milions de persones (7%) pateixen condicions de massificació. Càritas va invertir l’any passat 41,7 milions d’euros en el seu programa de persones sense llar, el 8,6% del seu pressupost total.

Notícia Càritas Espanyola