• Vivim en una societat ecològicament vulnerable, anímicament desassossegada i socialment estripada

• Càritas advoca per un canvi radical de paradigma civilizatorio que posi en el centre la interdependència, la ecodepéndencia i la cura

Espanya travessa un procés inèdit de fragmentació social: la classe mitjana es contreu desplaçant a moltes famílies cap a estrats inferiors. Després de dues dècades de crisis encadenades, les fases de recuperació no han tancat la bretxa i han portat a Espanya a comptar amb una de les taxes de desigualtat més altes d’Europa. La integració social s’erosiona i l’exclusió greu roman molt per sobre dels nivells de 2007. En 2024, l’exclusió severa se situa un 52% per sobre de 2007, la qual cosa llança un saldo de 4,3 milions de persones.

Així es desprèn de l’IX Informe FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Espanya, realitzat per un equip de 140 investigadors procedents de 51 universitats, centres de recerca, fundacions i entitats del Tercer Sector. L’estudi ha estat presentat aquest dimecres per Natalia Peiro, secretària general de Càritas Espanyola, i Raúl Flores, secretari tècnic de la Fundació FOESSA i coordinador de l’informe.

La font principal d’aquesta recerca ha estat la sisena Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials (EINSFOESSA), realitzada en el primer semestre de 2024 a 12.289 llars en tot el país i les dades del qual podran explotar-se pròximament a través de la web de la Fundació FOESSA.

A més de l’estudi general, s’han elaborat altres 22 informes territorials amb la col·laboració d’altres 40 persones investigadores, que seran presentats entre els mesos de novembre i febrer en les 17 comunitats autònomes i a les ciutats de Ceuta, Melilla, Eivissa i Albacete, a més de la Diòcesi de Barcelona.

Durant la seva intervenció, la secretària general de Càritas va assenyalar que l’IX Informe FOESSA “arriba en un moment històric de profunda complexitat”. “Després de dècades de transformacions accelerades que han reconfigurat la seva estructura social, econòmica i territorial, el país es troba en una cruïlla que defineix no sols el seu present, sinó el horitzó de possibilitats per a les pròximes dècades. Aspirem al fet que aquest estudi ajudi a comprendre aquesta realitat complexa, oferint una anàlisi rigorosa que permeti no sols interpretar els processos en curs, sinó identificar les palanques necessàries per a una transformació que situï la justícia social i el bé comú en el centre del nostre projecte col·lectiu”, va afegir.

No fallen les persones, falla el sistema

L’IX Informe FOESSA assenyala que malgrat les dificultats que afronten diàriament les llars en exclusió severa, tres de cada quatre activen estratègies d’inclusió, és a dir, busquen ocupació, es formen, activen xarxes i ajusten despeses, però xoquen amb barreres estructurals, es topen amb dispositius fragmentats, amb recursos escassos i molt poc personalitzats. L’activació en aquestes llars va passar del 68% en 2021 al 77% en 2024.

“El mite de la passivitat de les persones en situació de pobresa i exclusió, aquesta idea que viuen de prestacions socials sense buscar solucions o emprendre accions per a la seva inclusió, és falsa. Aquesta realitat demostra que no fallen les persones, falla el sistema”, va assegurar Flores.

Habitatge inaccessible i ocupació precària, els grans motors de l’exclusió

Els principals motors de l’exclusió social a Espanya són l’habitatge i l’ocupació. “L’habitatge és avui el factor que està activament reconfigurant la nostra estructura social, expulsant a un de quatre llars d’una vida digna, i triturant el difícil equilibri de les classes mitjanes”, va assegurar Flores.

Les dades són clares. El 45% de la població que viu en règim de lloguer es troba en risc de pobresa i exclusió social, la xifra més alta de la UE. El lloguer s’ha convertit en un parany de pobresa.

Encara que l’ocupació millora macroeconòmicament, ha perdut gran part de la seva capacitat protectora i integradora. La precarietat laboral s’ha convertit en la nova normalitat, afectant a gairebé la meitat (47,5%) de la població activa. Es tracta d’11,5 milions de persones atrapades en diverses formes d’inseguretat laboral. De fet, més d’un terç de la població exclosa moderada o severa treballa.

Batxillerat i FP, el nou tallafoc contra la pobresa

A aquests dos grans motors se sumen altres quatre factors multiplicadors de l’exclusió: l’educació, l’origen familiar, la salut i les relacions socials. L’informe demostra que l’ESO ja no protegeix. El «tallafocs» contra la pobresa i l’exclusió s’ha desplaçat al Batxillerat i a l’FP. La dada és rotunda: si una persona no aconsegueix completar estudis superiors a l’ESO, el seu risc de caure en exclusió severa es multiplica per 2,7.

El segon factor multiplicador és l’origen familiar. Els fills de persones amb baix nivell educatiu tenen més del doble de probabilitats de caure en situacions de pobresa que els de progenitors altament formats.

“La conclusió de l’informe és un cop a la nostra promesa d’igualtat d’oportunitats. L’exclusió social s’hereta, i és necessari actuar per a compensar les desigualtats d’origen perquè el codi postal i la motxilla familiar pesen més que la capacitat i que l’esforç”, va indicar el secretari tècnic de la Fundació FOESSA.

La desigualtat es mesura en anys de vida

L’informe FOESSA introdueix un altre factor determinant: la salut. La desigualtat també es mesura en anys de vida. A més de la deterioració de la salut associada a la malnutrició, l’informe detecta com les llistes d’espera i la dificultat per a aconseguir cita estan minant l’accés a la sanitat.

La dada més greu és que el 6% de les famílies més vulnerables que tenien una malaltia greu no va rebre atenció mèdica l’any passat. El doble que en el conjunt de la societat. La salut mental també es ressent. Els diagnòstics de depressió, ansietat o trastorn adaptatiu aconsegueixen al 6% de la societat, però superen el 12% entre els qui viuen en exclusió severa. “L’informe posa sobre la taula que quan el sistema públic s’embussa, i retarda la detecció precoç de malalties, o no cobreix completament punts fonamentals com la salut mental, l’única alternativa és el pagament, convertint un dret fonamental en un privilegi”, va postil·lar.

Creix l’aïllament entre persones en exclusió severa

La ferida més profunda de totes és l’absència d’una xarxa de relacions. Encara que a escala general, a Espanya, la solitud absoluta (no tenir a ningú a qui acudir) és minoritària i fins i tot ha baixat -del 6,2% de les llars en 2007 al 4,7% en 2024-, les persones en exclusió severa sofreixen una fractura aterridora.

El nivell d’aïllament de les persones en exclusió severa s’ha quintuplicat, passant del 3,2% en 2018 al 16,6% en 2024. “L’informe ens alerta sobre com el nostre ‘escut comunitari’, s’està afeblint just on més es necessita. On es teixeixen vincles, l’exclusió es torna reversible; on es trenquen, la dependència s’accelera. Reconstruir aquests llaços exigeix reconèixer el relacional com a estratègic: les polítiques han de mesurar i enfortir el capital social (família, veïnatge, associacions) amb accions preventives i comunitàries”, va indicar Flores.

L’exclusió greu creix en les llars encapçalades per dones

El primer grup que sofreix especialment aquesta fractura social són les dones. L’exclusió continua creixent i penalitzant a les llars encapçalades per dones, passant del 17% d’exclusió en 2007 al 21% en 2024, i especialment en les famílies monoparentals que han passat del 12% en 2007 al 29% en 2024. De fet, del total de llars excloses greus, gairebé la meitat estan encapçalats per dones (el 42%, més de 15 punts percentuals des de 2007).

“En general, les dones assumeixen una doble i invisible càrrega: la parcialitat, la precarietat laboral i la bretxa salarial anés de casa, així com el treball de cures dins. La falta de corresponsabilitat real és un accelerador directe de la pobresa femenina”, va assenyalar.

La situació administrativa irregular, un multiplicador de l’exclusió

L’exclusió no és un problema que Espanya hagi importat. El 69%, la gran majoria, de les persones en exclusió són espanyoles. “El que veiem no és un problema inherent a l’origen, sinó el resultat de barreres estructurals i polítiques fallides”, va postil·lar.

No obstant això, les dades mostren una bretxa persistent i preocupant: gairebé la meitat (47,4%) de la població d’origen immigrant està en exclusió, una taxa que gairebé triplica la de la població autòctona (15,3%).

De fet, un multiplicador directe d’aquesta exclusió és la situació administrativa. El 68% de les persones extracomunitàries en situació irregular sofreix exclusió, enfront del 43% dels qui tenen permís. És una evidència que aquesta irregularitat està repuntant, agreujada per la lentitud dels tràmits que deixa a milers de persones en uns llimbs, el 62% dels qui no tenen papers afirma estar intentant regularitzar-se.

La discriminació ètnica s’ha duplicat des de 2018 i alimenta l’exclusió, especialment entre població africana. “Històricament, les nostres polítiques migratòries s’han centrat en el control i la gestió laboral, relegant la integració social a un segon pla. Aquesta falta d’una política pública d’integració ambiciosa i transversal des del primer moment és una assignatura pendent que genera i perpetua l’exclusió”, va assenyalar.

La infància i la joventut, els grans perdedors

Els grans perdedors del model socioeconòmic actual són els joves i els nens. Un terç de tota l’exclusió severa a Espanya correspon a menors d’edat, la taxa de pobresa de la qual se situa en el 29%, la més alta de tots els grups d’edat i de les majors d’Europa. A ells se suma bona part de la joventut que viu una situació de bloqueig vital: 2,5 milions de joves estan atrapats en una precarietat estructural, enfrontant taxes de temporalitat, parcialitat involuntària i salaris baixos que dupliquen la mitjana espanyola.

La desigualtat salarial s’enquista, colpejant especialment a la joventut, que accedeix a la seva primera ocupació en pitjors condicions i amb salaris entre un 15% i un 30% inferiors a les generacions anteriors, trencant l’equilibri intergeneracional. Aquest “efecte cicatriu” que persisteix sobre els salaris i la trajectòria laboral, genera pèrdues salarials acumulades significatives al llarg de la carrera professional.

“Aquesta no és una ‘crisi juvenil’, és una crisi de societat que ens hipoteca a tots: fractura la cohesió social, amenaça la sostenibilitat de l’Estat de Benestar (pensions, natalitat) i deteriora la nostra salut democràtica”, va precisar el coordinador de l’estudi.

Un model que genera desigualtat i fractura

L’informe assenyala que tots aquests problemes són símptomes d’un model de societat que genera estructuralment desigualtat, precarietat i fractura. “Arribem a la paradoxa central que defineix el nostre temps com una societat del desassossec. Coexisteix aquesta bonança econòmica aparent amb malestars estructurals profunds: vides bloquejades, solitud, angoixa ecològica, desesperança. Vivim en una societat ecològicament vulnerable, anímicament desassossegada i socialment estripada”, va apuntar Flores.

Ecològicament insostenible

L’actual model socioeconòmic viu d’esquena als límits del planeta. La petjada ecològica d’Espanya triplica la capacitat del seu territori. Això vol dir que si tothom visqués com ho fa la població a Espanya, necessitaríem l’equivalent a 2,5 planetes.

La crisi social (pobresa, exclusió) i la crisi ecològica (canvi climàtic, extinció massiva) són dues problemàtiques interconnectades en les quals emergeix la desigualtat com un fenomen transversal. Les llars amb majors ingressos consumeixen fins a 3 vegades més energia residencial i fins a 4 vegades més en transport privat que els de menors ingressos, generant emissions igualment desproporcionades. El resultat és una paradoxa en la qual conviuen “elits climàtiques” amb consums sobredimensionats, amb 1,8 milions de llars en vulnerabilitat energètica que no poden mantenir el seu habitatge en condicions tèrmiques adequades.

“Aquesta crisi climàtica i ecològica no és un problema a part; és una “metacrisis”, una crisi sistèmica i universal que travessa i agreuja totes les altres dimensions socials, econòmiques i polítiques que hem analitzat. Abordar-les per separat o amb les lògiques actuals resulta contradictori i ineficaç”, va precisar.

Anímicament desassossegada

Segons l’IX Informe FOESSA, la mescla de precarietat vital, desigualtat creixent i la crisi ecològica alimenta una “societat de la por”. Paradoxalment, la consciència cada vegada major dels riscos globals (socials, climàtics) no s’està traduint en acció col·lectiva transformadora, sinó en un replegament individualista, en un “salvi’s qui pugui” que resulta ineficaç i perillós. Aquest replegament es manifesta en una baixa confiança generalitzada cap a les institucions i la mateixa democràcia, percebuda com a ineficaç.

El més greu és que aquesta desconfiança i aquesta por s’instrumentalitzen políticament. Es construeixen identitats excloents i “enemics simbòlics” per a desviar l’atenció de les causes estructurals. “Sovint, s’assenyala a la població migrant, projectant sobre ella pors i inseguretats, a pesar que les dades d’aquest informe, com hem repetit, demostren que l’exclusió no té el seu origen ni causa en la immigració, encara que sí algunes de les seves pitjors conseqüències”, va advertir el coordinador de l’estudi.

L’auge de l’individualisme es reflecteix també en un canvi gradual de valors: si fa dècades es prioritzava la igualtat, ara s’anteposa sovint la llibertat personal a la igualtat social. I sobre aquest individualisme imperant cavalca el persistent mite de la meritocràcia, la idea de l'”home fet a si mateix”, a pesar que l’evidència demostra que l’origen familiar, l’herència i el capital social són decisius.

Per als autors de l’IX Informe FOESSA aquest relat no és innocent, ja que legitima la desigualtat, les individualitza i oculta les barreres estructurals. “Premia el jo i desintegra el nosaltres que forja la cohesió social, la qual cosa obstaculitza l’adopció de polítiques redistributives i predistributives més audaces que realment compensin les desigualtats d’origen”, va apuntar Flores.

Socialment estripada

El resultat humà d’aquest model socioeconòmic són vides precaritzades i bloquejades: joves sense poder emancipar-se i famílies angoixades per l’habitatge i l’ocupació precària.

“Vivim una societat fragmentada, on l’individualisme trenca la xarxa comunitària i ens aïlla. Una societat ferida que es manifesta amb desesperança, especialment en les noves generacions, com a angoixa ecològica. Quan la consciència del risc no genera acció col·lectiva, sinó replegament, l’esperança es trenca, deixant una profunda cicatriu emocional”, va alertar el coordinador de l’estudi.

Aquesta societat insatisfeta i advertida es nega a caure en la indigència material i moral. Malgrat el soroll, la polarització i la por, l’informe també detecta capacitat de resistència. “Les veiem en els moviments socials, en les xarxes comunitàries que persisteixen, en l’acció quotidiana de milers de persones. Existeix una voluntat de transformar la realitat, una negativa a resignar-se que necessita expandir-se”, va explicar Flores.

Cap a un canvi de paradigma

L’informe constata que continuar amb els models i polítiques actuals, és a dir, continuar fent el mateix de sempre, condueix al col·lapse social i ecològic. Al llarg dels seus més de 700 pàgines, l’informe reuneix més de 85 propostes concretes amb capacitat per a traduir-se en polítiques socials, plans o programes d’intervenció diferenciats per àmbits i processos d’exclusió —empro, habitatge, garantia d’ingressos, educació, salut, alimentació, família i cures, lluita contra la discriminació, igualtat de gènere, transició energètica, entre altres—.

Encara que la posada en marxa d’aquestes polítiques resulta urgent, l’informe adverteix que continuen sent insuficients per a corregir les desigualtats estructurals i prevenir noves formes d’exclusió, com les de caràcter tecnològic o ambiental.

“Necessitem un canvi radical de paradigma civilitzatori, un nou pacte social basat en valors diferents que posi en el centre la interdependència, la ecodependencia i la cura. No som individus aïllats i autosuficients. Depenem els uns dels altres i depenem de la naturalesa”, va insistir el coordinador de l’IX Informe FOESSA.

Això suposa també girar la mirada del mer benestar, sovint reduït al consum material individual, cap a un concepte més profund i col·lectiu: el “biencuidar”. “Cuidar-nos mútuament i cuidar el nostre entorn, és a dir, avançar cap a “una democràcia de la cura”, va postil·lar.

“En definitiva, aquest informe ens situa davant una cruïlla. Podem seguir pel camí actual, el de l’individualisme, la desigualtat i la insostenibilitat, que ens porta a una societat de la por. O podem triar un canvi de rumb valent, construir un nou imaginari social basat en la cura mútua, la justícia i la responsabilitat compartida. Aquest és el camí que, des de FOESSA i Càritas, creiem possible i necessari”, va concloure Flores.

Sobre la Fundació FOESSA

La Fundació FOESSA (Foment d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) va ser creada per Càritas Espanyola en 1965 amb l’objectiu de servir a la societat a través de la realització d’estudis de recerca sobre la realitat social, cultural i econòmica d’Espanya. Al llarg d’aquestes sis dècades s’han presentat nou macrodiagnòstics: 1966, 1970, 1975, 1980-83, 1994, 2008, 2014, 2019 i 2025.

Nota de premsa Càritas Espanyola.

Roda de premsa

@RFloresCaritas: “Los datos del IX Informe FOESSA nos obligan a ser muy claros. La desigualdad es la que genera y perpetúa la pobreza y exclusión porque activa, entrelaza y refuerza los principales canales de vulnerabilidad”.

@RFloresCaritas: “España atraviesa un proceso inédito de desfragmentación social: la clase media se reduce llevando a muchas familias hacia estratos inferiores. Tras dos décadas de crisis encadenadas, las fases de recuperación no han cerrado la brecha”.

@RFloresCaritas: “La vivienda es el epicentro de la desigualdad en España. Es el factor que más está reconfigurando nuestra estructura social, expulsando a uno de cada cuatro hogares de una vida digna y triturando el difícil equilibrio de la clase media”.

@RFloresCaritas: “Hablamos de jóvenes que no pueden emanciparse o de familias que destinan más de la mitad de su sueldo a pagar un alquiler. La vivienda ha dejado de ser hogar, calor y protección para ser un factor de estrés, inseguridad y bloqueo vital”.

@RFloresCaritas: “El empleo ha perdido, en gran medida, su capacidad protectora e integradora. La precariedad laboral se ha convertido en la nueva normalidad, afectando a casi la mitad de la población activa. Hablamos de 11’5 millones de personas”.

@RFloresCaritas: “Llegamos a definir nuestro tiempo como una sociedad del desasosiego. Vivimos en una sociedad ecológicamente vulnerable, anímicamente desasosegada y socialmente desgarrada”.